Selecciona Edició
Connecta’t

Els misteriosos versos del fotògraf

Leopoldo Pomés publica un llibre de poemes inèdits, marcats per un amor platònic que el va captivar amb 20 anys

Leopoldo Pomés a la presentació del seu poemari a + Bernat
Leopoldo Pomés a la presentació del seu poemari a + Bernat

En quin instant la vida d'un fa un clic i canvia per sempre? Es pot sentir i fixar aquest moment? El de Leopoldo Pomés podria haver estat quan va posar la noia descalça de brusa lleugera sobre el cavall blanc del conyac Terry el 1966; o en la dècada posterior, quan va fer voletejar amb braços i cames les daurades bombolles de Freixenet o potser el dia que va obrir les portes gastronòmiques del Flash Flash (que ara celebra 45 anys). Però no, va ser una altra cosa, ho recorda perfectament. Era a principis dels anys 50, quan el seu dit va estrènyer el disparador de la càmera davant una dona de perfil “completament hel·lènic, amb aquell nas característic que comença gairebé al front amb una lleugera corba que arrodonia la singularitat del seu rostre”, una cara blanca, sense maquillatge i ulls negres i profunds. Els sentits foscos i profunds, la fascinació per la transgressió i la prohibició el van guanyar per sempre. “Vaig entrar en un món misteriós que ja no abandonaria mai; han passat els anys i sempre m'ha quedat surant aquell arcà”.

Ho explica el fotògraf, publicista i cineasta Pomés (Barcelona, 1931) amb una veu gutural, inaudible gairebé, perquè està fantasmalment afònic, cosa que reforça l'halo inquietant de la història que ja fa uns quants minuts que ha imposat el silenci total de la selecta audiència --roba blanca, bronzejats perfectes, algun barret femení, escriptors (Eduardo Mendoza, Valentí Puig: “va haver-hi una època en què sortíem a les nits i hi ha molts estius en comú…”), distribuïdors (Oriol Serrano, de Les Punxes: “llibre preciós, preciós”), la seva agent literària Silvia Bastos, la seva editora Sandra Ollo— de la llibreria +Bernat de Barcelona.

Gran seductor Pomés —alt, camisa blanca i rostre de barba profètic– ara, però ja també llavors, quan tenia amb prou feines 20 anys i va arribar aquell “amor fort, platònic, total, per ella”, per una dona que va veure per primera vegada en un bar de sota casa seva, “alta, amb els cabells molt negres i bastant curts i uns ulls blau-verd que destacaven sota unes pestanyes negres molt atofades, una bellesa absolutament fora del temps” i que l'atzar va posar dies després en un pis davant del seu. I aquells ulls se li van clavar de nou… “Em va fer por, de cop em vaig alarmar pressentint l'irremeiable”. Aquell rostre de la que seria una dels seus primers models està virat en sèpia, mirant de gairell, a la portada de cinema expressionista que té Vidre de nit seguit de Polvo de sombras (Quaderns Crema), opuscle amb els versos que intenten capturar aquell torrent de sentiments.

Són poemes molt curts, alguns de només dos versos, tendres en la seva duresa, d'espontània vitalitat, on sura el sentit de la mort (“En el món hi tomben les vides / cap a les fustes de la mort”) malgrat l'esperança de la vida (“En el món hi ha escletxes, / llavis d’amor / i orenetes als somnis de tothom”) i fins a certa solitud, alguna cosa ja tangible en la seva fotografia. I, esclar, una capacitat per a les imatges —“(…) i si la lluna és sols de paper / i els estels caps d’agulla / i el mar flassades i sacs / i el sol un mussol al mig del cel / i el terratrèmol la set de cada dia…”-- que a les composicions en castellà, més tardanes i ja una altra història, muden en una mica més material, elaborat o intel·lectual (“el cielo se tiñe de colores / latas, botellas, etiquetas, bolsas./ No puedo avanzar / no puedo sortear / no puedo escapar/ no puedo estar).

“Les coses, al món de Pomés, sempre estan com en suspens; la seva mirada està feta d'instints, detalls, moments intuïtius… Per això li va perfecte la fotografia i la poesia”, emmarca el crític Julià Guillamon, que fa dos anys que està en aquest món, des que preparaven amb el fotògraf la seva retrospectiva Flashback (hi havia tres imatges aquí d'aquella dona) per la Fundació Catalunya-La Pedrera i que ara viatjarà a Madrid. La dona, l'amor platònic, s'havia unit a l'altra gran obsessió plàstica del fotògraf, nascuda no gaire abans, amb 13 anys, en una llibreria, com després a la Vergara aprendria del seu amo a revelar fotografies. “Anava als maristes i era un pèssim estudiant; els dijous a la tarda visitava una llibreria que regentava una cosina a mirar estampetes dels llibres: i aquí em vaig trobar un dia una làmina de Modest Urgell, i em va fascinar per sempre: aquell Urgell crepuscular, de cementiris, trist i fosc… Jo porto dins aquest enfosquiment d'Urgell amb aquesta foto”, confessa amb el seu murmuri terrorífic Pomés.

Van haver de separar-se: dona casada, amb fills… Ella va marxar a l'Argentina. Tristesa (“N’he sabut moltes, de tristeses / he vist com és despentinava un violí (...), he vist com tancava els ulls la mare (…) / però no coneixia l’absència de tu”. Va passar un temps, no gaire. “Algú em va dir aleshores que semblava que estava malalta, amb una depressió. I em va agafar terror”. Va pensar a escriure-li per donar-li forces, però res li servia, havia de ser una mica més contundent, concentrat, agitador del que li sortia: “Ratllava, polia, trencava…”. I en la liofilització va arribar la poesia. “I ja està”, finalitza Pomés. No del tot: els versos de l'inquiet jove van cridar aquell 1951 l'atenció de Joan Oliver, Pere Quart, que el va convèncer perquè els presentés al premi de poesia Óssa Menor (després Carles Riba), la convocatòria de la qual es tancava al cap de 48 hores. Va guanyar Joan Vinyoli, però el seu poemari va quedar segon, ex aequo amb un de Joan Perucho.

Que els poemes commouen ho va demostrar la cineasta Rosa Vergés després de llegir els que més li agraden (“El sol s’ha post dins d’una agulla / i l’agulla la tinc clavada dins del cor”): “Fa fotografies amb paraules, són com fulles de contacte, paraules contrastades, en blanc i negre”, compara la que va ser ajudant de direcció de Pomés quan va realitzar la pel·lícula oficial de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics de 1992; observadora, fa veure als assistents que surt un poema només d'anar llegint l'índex del llibre: “Escultura blanca / Us heu posat mai sota una taula? / Un dia vaig tenir perles als ulls / Quan em mossegaves…”.

Pomés no pot detenir-se: diposita un comentari a l'orella de Vergés; el bastó en negre i plata gira o salta sense descans; o, en un gest de centella, roba amb la seva minicàmera Canon un moment de dues de les seves grans muses: la seva inseparable Karin Leiz, amb qui el 1962 va fundar Studio Pomés i que va ser la seva primera dona (“estem divorciats, no separats”, sol dir), i la model Teresa Gimpera, a qui dedicarà el llibre amb lletra gran i ferma, com ell.

“Aquesta foto sempre la vaig veure a casa i em feia una mica de cosa perquè era tan fosca i tal… I fins a fa pocs anys, quan va morir, no sabia ni qui era”, admet la il·lustradora Juliet Pomés Leiz davant la portada. Avui, l'inquietant perfil hel·lènic que protegeix aquells versos -que Pomés volia mostrar i alhora es resisistia a fer-ho- se sap que és el de Núria Closas, filla del polític i el 1936 exconseller de la Generalitat Rafael Closas i Cendra i germana del ja llavors actor Alberto Closas. “Vull que tornis, amor meu / per viure / per morir”.