Selecciona Edició
Connecta’t

Carlos Zanón guanya el premi Dashiell Hammett 2015

Entrevista a l'escriptor que ha aconseguit el guardó més important de la Semana Negra per 'Yo fui Johnny Thunders'

L'escriptor Carlos Zanón, a Gijón.
L'escriptor Carlos Zanón, a Gijón.

Carlos Zanón (Barcelona, 1966) és un poeta que sempre ha volgut ser músic i que triomfa amb la seva particular aproximació a la novel·la negra. El premi Dashiell Hammett, que ha guanyat per unanimitat a la Semana Negra de Gijón per la novel·la Yo fui Johnny Thunders (RBA), demostra que el gènere gaudeix de salut literària i amplia les seves fronteres. “El mestissatge en una societat i en una literatura implica vitalitat i el fet que no ens hàgim posat talibans amb el que és novel·la negra o no i hàgim obert les fronteres és una bona notícia”, assegura en una conversa amb EL PAÍS minuts després d'obtenir el premi, amb la pell encara una mica vermella per l'emoció i l'afecte rebut.

Els personatges de les meves novel·les senten la necessitat de trobar una èpica a la monotonia i la vulgaritat, volen que els passi alguna cosa a la vida.

Advocat penalista, a més de la seva obra poètica Zanón ha publicat dues novel·les negres (No llames a casa i Tarde mal y nunca, finalista del Silverio Cañada), en què ja s'identificaven les traces d'identitat d'un novel·lista que encapçala l'onada renovadora de la novel·la negra mediterrània. El caracteritza la crítica social allunyada del pamflet, el costumisme, els personatges propers i maltractats per la vida i un gust per les històries senzilles, reals, doloroses. “Aquests personatges tenen molt de mi, però no tant pels fets com per la mirada”, assegura amb un somriure honest que busca compartir la seva passió amb l'interlocutor. “Moltes de les barbaritats que passen a la novel·la no m'han passat mai i no vull que em passin, però els personatges de les meves novel·les senten la necessitat de trobar una èpica en la monotonia i la vulgaritat. Volen que els passi alguna cosa a la vida, i en aquest sentit sí que m'hi veig reflectit”, explica.

Per mi el meu món és la meva gent, els meus llibres, els meus discos. Podria ser a Madrid, a Bilbao o a Gijón i seria igual de feliç i infeliç.

Autor de curta volada, fascinat amb la música, el cinema i la cultura popular nord-americana, Zanón mira la vida des d'un punt de vista intel·ligent i melancòlic que es veu perfectament a Yo fui Johnny Thunders. “M'agrada que els personatges es preguntin per què fan les coses. I reflectir les faltes d'ortografia que segueixen subratllades en vermell quan tornes i mires enrere, les coses que mai acabes de fer bé. Som com hàmsters i aquesta és la idea que m'agrada treballar”.

Zanón no dóna lliçons, no és un moralista, però té clares certes coses. L'esperit de John Wayne està present en tota la novel·la i és inevitable preguntar-li quan vam donar l'esquena a aquella manera de veure el món. “John Wayne ens va abandonar quan el món va deixar de correspondre a una determinada ètica. La part bona de la religiositat era l'ètica, fer les coses bé, ser un tipus honest. Jo crec que actors com Gary Cooper o John Wayne eren això”.

John Wayne ens va abandonar quan el món va deixar de correspondre a una determinada ètica.

Divertit i intel·ligent conversador, el que també és crític de Babelia riu a gust però no es talla quan se li demana que analitzi la seva pròpia novel·la. “Home, diria que és una bona novel·la, però també hi veuria defectes. Jo crec que hi ha personatges que no tenen prou temps per fer canvis molt bèsties. Hi ha un parell de personatges que no han quedat gaire ben delimitats. També diria, però, que comença bé i que acaba bé, que té ritme”.

La seva relació amb Barcelona és molt particular. A No llames a casa, en cap moment no es feia al·lusió directament a la ciutat, però els lectors no van tenir cap dubte de quina ciutat es tractava. La Barcelona de les novel·les de Zanón no és la ciutat turística i mediterrània, sinó un escenari de derrotes, amb carrers grisos i bars tronats. “Sóc molt autista en aquest sentit: per mi el meu món és la meva gent, els meus llibres, els meus discos. Podria ser a Madrid, a Bilbao o a Gijón i seria igual de feliç i infeliç. Barcelona és una ciutat bastant fronterera amb moltes coses, però no hi tinc una relació d'afecte o d'amor, de dir 'si no fos Barcelona no podria escriure'. No”. Has estat temptat a escriure sobre Madrid? “Sí. Aquest any hi he viatjat molt i m'encantaria que arribés el moment en què entengués els codis de la ciutat de tal manera que pogués escriure una novel·la que algú d'allà digués: d'acord, ho ha entès, sap de què va la ciutat”.

A mesura que llegeixes més i escrius més t'adones que hi ha molta gent moltíssim millor que tu.

La música es filtra per tota la conversa amb un escriptor que cita Lou Reed quan se li demana per les seves influències. “El que sempre m'ha agradat de la música és la intensitat i l'emoció que transmet una cançó i això ho intento portar a la novel·la. La feina d'escriptor és molt autista, molt passiva, i el que fem acaba rebent-se al cap de dos anys. La possibilitat de tocar una cançó, pujar a l'escenari i percebre l'emoció de la gent ha de ser flipant. És clar que m'agradaria”, explica amb una mica de nostàlgia.

Zanón acaba de guanyar un premi de prestigi, però la seva idea de l'èxit no canvia. “A mesura que llegeixes més i escrius més t'adones que hi ha molta gent moltíssim millor que tu. Quan tens 20 anys et creus el millor del món. Com ho compenses? Amb il·lusió. Vull escriure més, vull equivocar-me; l'èxit el concebo des del punt de vista que em permetin equivocar-me en dues o tres novel·les més”, conclou, amb aquest estil tan propi de poeta de vida i derrotes.

Guanyadors de la Semana Negra

- Premi Dashiell Hammett: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanón

- Premi SN-BAN!: Alexis Ravelo

- Premi Rodolfo Walsh: Escrito en negro, de Martín Olmos.

- Premi Memorial Silverio Cañada: Te quiero porque me das de comer, de David Llorente

- Premi Espartaco a la millor novel·la històrica: El reino de los hombres sin amor, d'Alfonso Mateo-Sagasta.

- Premi Celsius 232: El imperio de Yegorov, de Manuel Moyano

- Concurs de Relats: José Veglia