Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ciutats i arquitectes

Governants i poders econòmics han donat valor als arquitectes poc urbanistes, fabricadors d'objectes singulars que tendeixen a prescindir de l'entorn urbà

Podran sobreviure les ciutats... als arquitectes? Aquest encapçalament es deu a un gran i oblidat llibre de Josep Lluís Sert, escrit durant la Segona Guerra Mundial. Sert va sintetitzar les idees del Moviment Modern a partir de les CIAM (Conferències Internacionals d'Arquitectura Moderna) i les seves idees pròpies i d'altres joves professionals, com Josep Torres Clavé, mort al front republicà durant la Guerra Civil. Els arquitectes poden ser també urbanistes, però no tots els arquitectes, ni molt menys, ho són. I hi ha grans urbanistes que no han estat arquitectes. Com Ildefons Cerdà, enginyer civil i un dels fundadors de l'urbanisme modern. L'urbanisme és una pràctica que amb l'acumulació d'experiències i anàlisi crítica ha constituït un corpus doctrinal respectable. Inclou les disciplines tècniques i les humanístiques que en aquest cas es poden beneficiar de la verificació en la vida social.

Però són els professionals els que han de prendre les decisions sobre la ciutat? Fa uns dies el col·lega, i també amic, Josep M. Montaner, en una entrevista publicada a EL PAÍS, afirmava rotundament: “Som els arquitectes els que tornarem a decidir l'urbanisme". Reconec la seva habilitat periodística, ja que va proporcionar al periodista un titular que crida l'atenció. La frase es presta a la confusió. Els professionals, arquitectes o d'altres, no poden “decidir” quines són les prioritats, els destinataris i els continguts concrets dels plans o les intervencions al territori.

L'urbanisme condiciona la vida del conjunt dels ciutadans, dels actuals i dels que viuran més tard. L'urbanisme pot servir per a l'acumulació de capital o per a la reproducció social, pot contribuir a la convivència entre els ciutadans de totes les classes o generar la segregació social, afavorir o accentuar les desigualtats, establir prioritats a favor d'uns grups socials o econòmics o d'altres, promoure l'espai públic o la privatització de l'hàbitat, posar-se al servei del cotxe privat o prioritzar el transport públic, integrar la dimensió ambiental o adaptar-se als usos consumistes.

L'urbanisme és una dimensió de la política, del col·lectiu, i es posiciona en un espai conflictual d'interessos, valors i necessitats. Es manifesten els privilegis i les exclusions, el conflicte entre classes i grups, entre els beneficis privats i els drets de la ciutadania. Són les forces socials i les seves expressions polítiques les que orienten l'urbanisme i manifesten valors, demandes i aspiracions. Les institucions polítiques ho tradueixen en programes polítics segons els interessos als quals responen.

La substitució de l'urbanisme per l'arquitectura és una regressió en tots els sentits: cultural, social, política

L'urbanisme és un conjunt d'actuacions públiques de caràcter polític. S'han de traduir en les seves dimensions físiques, socials, jurídiques, financeres, etcètera, i en un marc democràtic que mereix un debat ciutadà. L'urbanisme no el decideixen els professionals a partir del seu saber tècnic. La tècnica és imprescindible però pot servir per al millor o per al pitjor.

Els governants i els poders econòmics i mediàtics han valorat principalment els arquitectes poc urbanistes, més aviat fabricadors d'objectes singulars i que tendeixen a prescindir de l'entorn urbà i d'un projecte de ciutat. La substitució de l'urbanisme per l'arquitectura és una regressió en tots els sentits: cultural, social, política. L'arquitectura ostentosa, tape-à-l'oeil, amb pretensions de marcar simbòlicament el territori, afirma el poder dels diners i de les autoritats i, sobretot, fa el joc a l'economia especulativa i a l'urbanisme excloent.

La multiplicació d'objectes presumptuosos els fa perdre el sentit que tenen. “Allò excessiu esdevé insignificant”, com va dir Talleyrand. Exaltar els arquitectes productors d'objectes urbans, que menyspreen o ignoren la cultura urbanística acumulada, instal·lats en “un sublim fosquejar” com els va descriure Graciela Silvestri en un article excel·lent a Punto de Vista, contribueixen a dissoldre la ciutat. En nom de l'art generen l'alienació urbana, ciutats objecte del desig de minories i urbanitzacions sense ciutat, sense sentit i sense ciutadania. I que m'excusi l'amic Montaner. Sé que compartim l'“urbanisme ciutadà”. Em permeto basar-me en una frase que em va semblar poc afortunada per fer una crítica a l'arquitectura sense cultura ciutadana.

Jordi Borja és urbanista