Els imprescindibles del FIB

DEU COSES QUE NO HAURÍEU DE PERDRE DE VISTA AL FIB

Només unes hores abans de l'inici del festival més emblemàtic dels que omplen la geografia estatal cada estiu, abordem deu bandes (o solistes) que no us hauríeu de perdre, en el cas que us deixeu caure aquest cap de setmana per Benicàssim.

1. Blur

No és precisament una banda difícil de veure a Espanya, però sí que es pot dir que aquesta serà la primera oportunitat que tinguem per comprovar com barregen els temes del molt estimable The Magic Whip (Parlophone, 2015) amb l'enorme rosari de hits que Damon Albarn i els seus van dispensar durant la dècada dels noranta. En aparença sembla com barrejar aigua amb oli, ja que el taciturn desarrelament del seu retorn (en el qual l'ombra de l'últim d'Albarn en solitari és allargada) se situa lluny de l'explosivitat dels seus himnes brit, tant els que bevien de Madchester (“There's no other way”), de la música disco (“Girls & Boys”), de la tradició dels seixanta (“Tracy Jacks”) o del rock alternatiu nord-americà (“Song 2”). En l'exposició fluïda d'aquesta versatilitat sobre un escenari, tot i això, és on rau la grandesa de les bandes importants. Dos punts de morbo afegit: comprovar si la química entre Albarn i Graham Coxon ha arribat també a l'escenari, i la temptació, ineludible, d'establir comparacions amb el que Noel Gallagher (Oasis era el gran rival en la picabaralla mediàtica britànica de fa just 20 anys) hagi pogut oferir un dia abans.

Escenari Las Palmas. Dissabte 18 a la 01.00

Al límit de la sobreexposició, els de Bristol es debaten entre l'irresistible poder de suggestió que encara tenen els seus infal·libles shows i la necessitat d'anar renovant un repertori que no té novetats des de Third (Island, 2008). Amb aquell disc van patentar l'acta de renovació del trip hop, que a les seves mans es va contaminar de ritmes industrials sense atenuar la seva angoixa inherent. Van justificar de sobres un dels pocs retorns necessaris, onze anys més tard. Des de llavors, no han deixat d'emetre les seves devastadores radiacions en concerts sense màcula. Mil·limetrats a l'extrem. Portishead són una garantia, sens dubte. I qualsevol reticència a la repetició dels seus arguments pot quedar soterrada tan bon punt irrompin en escena. Perquè davant el tsunami sensorial que sempre proposen, no queda més remei que rendir-se.

Escenari Las Palmas. Diumenge 19 a les 23.15

3. Public Enemy

Són una llegenda amb majúscules. No només del hip-hop, que van omplir de combativitat i consciència racial en la segona meitat dels vuitanta, sinó de la música popular de les últimes dècades. Però els qui han tingut l'oportunitat de veure'ls últimament es divideixen entre els qui pensen que són una caricatura d'ells mateixos i els qui creuen que encara dignifiquen un temari tan il·lustre (i vigent) com el seu. Public Enemy acaben d'editar un Man plans good laughs (Spitdigital, 2015) que no sembla que hagi d'aportar gran cosa al seu discurs (malgrat que Rolling Stone el situa com el seu millor disc des de principis de segle), tot i que ells intentin adaptar-se al ritme dels temps assumint públicament la influència de Run The Jewels i Kendrick Lamar. En tot cas, a veure qui és el maco que es resisteix a “Fight the power”, “Bring the noise”, “Black steel in the hour of chaos”, “Don't believe the hype” i altres temes clàssics. Caldria ser molt barroer per destrossar-les sobre un escenari.

Escenari Fiberfib.com. Diumenge 19 a les 20.50

4. Los Planetas

Últimament s'estan prodigant tan poc en directe que la seva actuació del FIB ja es mereix un escrutini proper. D'altra banda, no hi ha cap banda espanyola que tingui una relació tan estreta amb el festival, des que van actuar en la seva primera edició, el 1995. Los Planetas arriben amb un nou EP sota el braç, Dobles fatigas (El Segell del Primavera, 2015), encara que el punt previsible és que el seu concert torni a bascular entre el garbuix de guitarres que envolta la seva aproximació als pals del flamenc i la intransferible inclinació pel pop espinat que van mostrar en la dècada dels noranta, del qual encara rescaten espurnes. Fer d'aquesta combinació un tot coherent és una cosa que se'ls pressuposa, així que només cal esperar que el lliurament escènic acabi superant la indolència. Perquè de la pugna entre les dues pulsions, els granadins també en saben, i molt. Són el principal reclam aquest any per al públic estatal, a més dels madrilenys Vetusta Morla.

Escenari Las Palmas. Dissabte 18 a les 23.15.

5. Florence + The Machine

Va deixar la seva parròquia sense concert, ara fa tres anys, quan un inoportú problema a les cordes vocals el va obligar a cancel·lar l'actuació. Així que és d'esperar que l'espectacle de Florence Welch i els seus aquest cap de setmana sigui la revenja. Arriba, a més, amb un estimulant nou àlbum sota el braç, un How big, how blue, how beautiful (Island, 2015) que no ho va tenir difícil per escalar fins als primers llocs de les llistes britàniques, així que la seva presència és un dels musts indiscutibles per a aquest abundant públic anglès que recala a la platja de Benicàssim. I per a tots els altres. És el principal atractiu del dijous, el dia que fa anys era una simple presentació i des de fa temps és un dia més de la programació, amb tots els honors.

Escenari Las Palmas. Dijous 16 a les 01.00

6. Curtis Harding

El soul en el seu format més fervent, carnal i ortodox no és una cosa que el FIB, tradicionalment escorat cap al pop i el rock de biaix anglosaxó, acostumi a oferir amb freqüència entre la seva oferta. Per això s'espera amb certa intriga l'aportació del nord-americà Curtis Harding, que pot convertir-se en un dels valors emergents a destacar d'entre els noms que integren la classe mitjana del festival, aquells que no acostumen a acaparar grans titulars ni a escriure's en lletres cridaneres al cartell. El de Michigan arriba avalat per les comparacions amb els il·lustres de torn (James Brown, Curtis Mayfield), però la veritat és que Soul power (Burger Records, 2014), el seu àlbum debut, també destil·la bafarades de blues rock i rythm and blues. Cal seguir-lo de prop.

Escenari Red Bull Tour Bus Fibclub. Dissabte 18 a les 21.50

7. Crocodiles

Podrien ser els nous Black Rebel Motorcycle Club. O enlluernar sobre l'escenari des de pressupostos molt semblants als que The Raveonettes van desenvolupar el 2003, quan eren pràcticament uns desconeguts. Són de San Diego (Califòrnia), es diuen Crocodiles i s'inscriuen en aquesta superpoblada nòmina de bandes que apel·len al feedback, als caramels enverinats de l'escola de The Jesus and Mary Chain i a les marees sòniques patentades pels prebosts del shoegaze de fa dues dècades. Acritud i dolçor per a una de les possibles revelacions del festival, encara que ja sumen cinc àlbums en la seva trajectòria. Ja ho veurem.

Escenari Red Bull Tour Bus Fibclub. Diumenge 19 a les 22.35

8. Mark Ronson

És un dels productors de moda des de ja fa algunes temporades. Els seus treballs per a Amy Winehouse, Lily Allen, Paul McCartney, Bruno Mars o Robbie Williams en tenen la culpa. Aquest any és, a més, responsable d'un d'aquests hits ineludibles que ens trobem fins a la sopa, “Uptown Funk” (extret del seu àlbum Uptown Special; RCA/Columbia/Sony, 2015), amb Bruno Mars, un tema que funciona molt bé. En tot cas, Mark Ronson arriba com a DJ, i no com a responsable d'un directe a l'ús, encapçalant una programació en la qual també destaquen Timo Maas, Tiga, Brodinski, Evan Baggs, Jonathan Toubin, A-Track o els nostres Aldo Linares, Edu Imbernon, Luis Le Nuit, Ley DJ, Elyella Djs i Diego RJ (Radio 3).

Escenari Fiberfib.com Radio 3. Dissabte 18 a les 00.00

9. FFS: Franz Ferdinand & Sparks

Envernissant de frescor els escocesos i dotant els de Los Angeles d'una expectació poc usual pel que estan acostumats, la unió entre Franz Ferdinand i Sparks promet ser un dels moments culminants de l'edició d'enguany. Arriben avalats per l'esplèndid FFS (Domino, 2015), un tractat conjunt de pop dislocat i febril, i les excel·lents impressions que van deixar al seu pas pel festival Cruïlla, el cap de setmana passat a Barcelona.

Escenari Fiberfib.com Radio 3. Diumenge 19 a les 22.15

10. Les bandes espanyoles

Last but not least: Benicàssim sempre ha estat terreny propici per a les bandes hispanes de perfil mitjà, aquelles que han d'actuar a hores una mica intempestives (quin remei), quan la calor encara és forta i les cigales es fan sentir. Això no li treu gens d'interès a algunes de les seves interessantíssimes propostes. Des d'aquí, advocaríem perquè ningú es perdés Ocellot, Celica XX, Nudozurdo, Holögrama, Belako, Trajano!, deBigote, Beach Beach, Polock, Mox Nox, The Last Dandies, Nunatak, Siesta! o La M.O.D.A., sense oblidar propostes més reconeixibles com La Bien Querida o Joe Crepúsculo.