Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Kíev, Atenes, Barcelona

Entre la tragèdia ucraïnesa i el drama grec, la nostra situació no passa de melodrama, sainet o astracanada, però poca broma amb la possible evolució que tingui

Podria semblar el títol d'una pel·lícula recent de Woody Allen, però no ho és. Aquesta tríade de magnífiques ciutats assenyala alguns dels principals punts d'atenció en la crisi política, econòmica i social que està vivint Europa aquests últims anys. Cadascuna és el centre d'un remolí de naturalesa completament diferent del de les altres dues, però totes juntes configuren un tapís en què els fils s'entrecreuen per trenar un escenari molt preocupant.

A Kíev fa un parell d'anys va ser enderrocat violentament un Govern oligàrquic i detestable, però legal, que va ser substituït per un altre no menys detestable, no menys controlat per oligarques i, per si ho havíem oblidat, amb presència a les seves files de ministres d'organitzacions d'extremíssima dreta, alguna de les quals hereva ideològica de Stepan Bandera, col·laborador dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tot això va passar amb alguna cosa més que la benedicció dels Estats Units, que van veure l'ocasió de fer un pas més en el setge estratègic de Rússia, i de la Unió Europea (UE), encapçalada per una Alemanya atenta a consolidar el seu històric projecte de construcció d'una Mitteleuropa germana.

La guerra intermitent que es viu a l'est d'Ucraïna des d'aleshores ha passat a les notícies de farciment dels telenotícies, excepte quan s'esdevenen grans desgràcies humanes, sobretot si es poden atribuir als anomenats “prorussos” o, millor, directament a Moscou. Bon exemple d'això va ser l'enderrocament l'estiu passat de l'avió de Malaysia Airlines, que ha quedat en la memòria dels televidents i lectors de periòdics occidentals com a obra dels rebels del Donbass. Curiosament, just un any després de recuperades les caixes negres i lliurades a experts britànics per al seu estudi, no sabem res dels seus resultats. Ningú parla de les caixes, potser perquè el seu contingut no permet picar ni a Moscou ni a Lugansk; en cas contrari, algú dubta que hi hagués hagut bombos i platerets?

Això implica qüestionar les polítiques que ha anat imposant la troica i que estan arrasant les societats europees, especialment al sud

Mentrestant, a Kíev s'avança en la construcció d'un sistema polític en què es persegueix, i s'il·legalitza, els sectors de l'esquerra que no combreguen amb la política oficial, sense que la democràtica UE hagi dit res sobre aquest tema. Això contrasta amb la seva actuació en relació amb el Govern d'Atenes, aquest sí, un Govern legal i legítim que tracta de complir el programa amb el qual va ser triat pels ciutadans grecs i que es planteja en primer lloc afluixar el dogal que des de fa anys asfixia la població hel·lena.

Això implica qüestionar les polítiques que ha anat imposant la troica i que estan arrasant les societats europees, especialment al sud; i també per recordar als alemanys algunes veritats doloroses: la rampinya i els crims comesos durant la seva brutal ocupació de Grècia a la Segona Guerra Mundial, i el perdó posterior a Alemanya del pagament de les corresponents reparacions de guerra. Això últim fa encara més insuportable la tremenda duresa alemanya en les recents negociacions amb el Govern de Syriza, especialment després del devastador triomf del no en l'últim referèndum.

La humiliació de Tsipras pretén evitar que s'estengui l'exemple, però el missatge enviat és desolador: si els europeus creuen que encara poden decidir sobre les polítiques que desenvoluparan els governants que triïn, van ben servits. Res de nou, d'altra banda: els mateixos grecs ja van veure com se'ls col·locava un Govern tècnic quan el primer ministre Papandreu va insinuar un primer referèndum sobre les polítiques d'austeritat. I els italians es van trobar amb un altre tecnòcrata al Palazzo Chigi quan la troica va considerar que ja n'hi havia prou de Berlusconi.

I què pinta en tot això Barcelona? Res, de moment. Però ja té prou problemes la UE amb Ucraïna, la possibilitat del Grexit i el referèndum britànic a la vista, per permetre's en el seu flanc meridional un altre conflicte polític a gran escala que podria ser tan desestabilitzador com la sortida de Grècia de l'euro, si no més. Entre la tragèdia ucraïnesa i el drama grec, la nostra situació no passa de melodrama (gairebé sempre), sainet (de vegades) o astracanada (d'altres), però poca broma amb la possible evolució que tingui. Per això no és estrany que no hi hagi hagut mai un president de la Generalitat amb una agenda exterior de perfil més baix que la d'Artur Mas. Ningú ho vol veure ni en pintura. Geopolítica i realpolitik.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB