Selecciona Edició
Connecta’t

La guerra és la resposta; la mort, la conclusió

Albert Pla, Fermín Muguruza i Refree reflexionen sobre l'opressió en el seu espectacle

Concert d'Albert Pla, Fermín Muguruza i Refree al Festival Grec.
Concert d'Albert Pla, Fermín Muguruza i Refree al Festival Grec.

A la sala Barts, totalment plena, es va veure Pla fent de Pla, Fermín Muguruza fent d'ell mateix i Refree, abillat de monjo, interpretant-se com a músic. I la guerra com a teló de fons, blanc de la ironia, objecte de reflexió i, finalment, guanyadora absoluta d'un espectacle formalment ben resolt, en el qual Pla, molt còmode en el seu paper d'actor i cantant –si és que per ell hi ha alguna diferència entre totes dues comeses– exerceix de puntal. Per moments, més obra de teatre musicada que no pas concert amb text, encara que a l'obra sonen una bona quantitat de cançons i la música exerceix com a fil conductor i vehicle del text, Guerra és un pas més enllà en el pensament de Pla, que ha sabut envoltar-se de dos personatges dispars, per així entre els tres orquestrar una faula audiovisual que a grans trets funciona, que suggereix riscos per part del trio protagonista, té moments d'impacte indubtable i finalment s'embolica en un llarg final predictible.

Potser el principal encert de Guerra, un espectacle sobre l'opressió, ha estat portar Fermín Muguruza, una roca granítica de compromís polític i pensament alternatiu, per representar el seu propi personatge transvestit en l'ànima d'una ciutat. Fermín, arquetip euskaldun de l'activista d'esquerres, s'enfronta així a un Pla que exerceix el paper d'un soldat/opressor i al mateix temps el cor d'una guerra que ho acaba devorant tot. Pla, un peix a l'aigua en aquest espectacle, perfecciona la seva ingenuïtat amb la desimboltura de qui interpreta una cançó de dues hores, encarnant el fals sentit comú d'una ciutadania que accepta un concert benèfic patrocinat per marques comercials com una forma raonable de lluitar contra la guerra i aconseguir la llibertat que més tard, vidriòlicament, s'identifica amb un duty-free. En un altre moment impagable, Pla sol·licita a Muguruza que es tranquil·litzi, que perdi la seva vehemència ideològica, que no s'enervi, que aplaqui la militància i les consignes per mirar la vida amb els ulls esperançats del xai que, aliè a la seva fi, s'acosta a l'escorxador.

En aquest sentit, Muguruza és qui més riscos corre a l'obra, ja que surt completament del seu registre no només per exercir en molts instants com a actor, sinó perquè al llarg de l'espectacle es veu obligat a recitar melòdicament, lluny del seu to eufòric i inflamat, i fins i tot a cantar com un cantant melòdic, sempre lluny del basc. Un altre dels aspectes destacables de Guerra és la resolució escenogràfica a força de projeccions, que si bé van perdent capacitat de sorpresa al llarg de l'espectacle, funcionen bé com a entorn perquè hi passegin els actors/cantants. Als punts febles de l'obra hi pot constar una música no particularment destacable, així com un final que tot i la seva sorpresa aparent, lluny de suggerir preguntes, aposta per les respostes. I quan Pla respon és menys Pla que quan pregunta, dissimula o insinua, remou menys.

MÉS INFORMACIÓ