Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

1914

La crisi grega permet comprendre que això no és pròpiament una crisi, sinó una topada entre la democràcia i noves formes polítiques restrictives

Això de Grècia és una trama complicada, però que augura un final feliç. I, aquí, s'ha de reformular el concepte final feliç. Com tots els usuaris de la novel·la negra o la perruqueria xinesa intueixen, la felicitat dels finals consisteix a comprendre momentàniament. Què és el que ha permès comprendre la crisi grega?

En primer lloc, l'existència de dos bàndols enfrontats. I, gràcies a la gestió grega de la qüestió, la tensió en cadascun d'aquests bàndols. D'una banda hi hauria una cosa que podríem anomenar ultraliberalisme, un trasto que es va començar a formular els setanta del segle XX i que va accedir al segle XXI com una cosa incontestable i, fins i tot, imperceptible, una mena de regles del joc, l'única cosa possible. No té res a veure amb el liberalisme del XIX. És, literalment, un capitalisme d'Estat. Només pot existir dominant l'Estat, o el seu successor en el temps, anomenat UE.

No necessita, glup, formes ni cultures democràtiques, si bé encara no té un discurs precís per argumentar això. Potser, aquest ha estat el gran trumfo grec, que ha apostat per una gestió democràtica de la crisi, cosa que ha posat fi a la paraula de la troica, i amb això ha possibilitat que l'FMI, el BCE, la Comissió Europea i la RFA verbalitzin diferències que no existien quan vivien a l'interior d'una sola paraula.

Aquest ultraliberalisme agrupa a dins seu esquerres i dretes. De fet, suposa la mort de la socialdemocràcia, sense diferenciador –com, un altre glup, el 1914, com ha quedat clar a la RFA, on l'SPD ha exercit de poli dolent en les últimes setmanes. La crisi, per cert, ha permès verbalitzar més i millor a la RFA, aquesta cultura que, entre tots els traumes col·lectius que disposa en estoc, sembla que està més i més ben obsessionada amb la seva crisi econòmica dels anys vint, abans que amb altres saraus cridaners.

L’aportació de Syriza sembla una guia democràtica europea

A l'altre bàndol se l'hi pot dir, tranquil·lament, democràtic, la seva paraula fetitxe. Apel·la a una tradició, nascuda al segle XVIII, reformulada el 1945, que es vol ampliar. El bloc neix de l'ajornament momentani d'ideologies clàssiques –socialdemocràcia, comunisme, socialisme, anarquisme, i la més antiga: cap, que semblen que s'uneixen, en un moment dramàtic, sota el sostre Syriza, per defensar una democràcia nova: política, social i econòmica. I aquí, cal destacar que Syriza, més que un partit o una coalició, és un moviment, sotmès a tensions, però també a una certa lubricació a través d'aquest màxim comú divisor democràtic.

L'aportació de Syriza sembla una guia democràtica europea: no ser un partit a l'ús, sinó una mica més ampli i obert, apostar per fórmules democràtiques avançades, fins i tot més enllà de les institucions, optar per polítics no professionals, que poden dimitir si amb això faciliten objectius. I aconseguir el municipi, aconseguir l'Estat i plantejar el combat democràtic a la UE, a través d'una cosa que no existia a la UE: la problemàtica, la bel·ligerància, la política. Syriza, així doncs, està sotmetent a confrontació democràtica conceptes anteriorment sotmesos a dogma, com deute, economia, democràcia, facilitant amb això la contradicció entre polítiques europees i democràcia, facilitant fer veure que l'austeritat –aquesta lògica que permet a Espanya, per exemple, reclamar de forma èpica 28.000 milions a Grècia i a silenciar que la banca espanyola no retornarà a l'Estat/el seu soci més de 46.000 milions, és política, és el projecte ultraliberal.

La crisi grega permet comprendre que això no és una crisi, sinó una topada entre la democràcia i noves formes polítiques restrictives. I permet analitzar l'entorn local. Permet veure qui i què és ultraliberal i democràtic per aquí baix. Hauria d'orientar Podem –sembla ser que Podem n'ha pres bona nota que la cosa no consisteix a fabricar un nou partit, amb poca democràcia interna, sinó a crear trastos nous, confluents, democràtics. Hauria d'ajudar a prendre posicionaments enfront dels intents de refundació de CDC, el gran partit ultraliberal local i, per tant, amb una escassa agenda democràtica, com il·lustren les seves polítiques i les seves votacions estructurals al Congrés i al Parlament. Hauria d'ajudar a veure que les opcions democràtiques de ruptura, indepes i no indepes –totes dues participen de la nova democràcia, de la seva intensificació, de la reivindicació de drets com l'autodeterminació, estan més a prop entre elles que de les opcions ultraliberals. Ja ho sabeu: embolicar-se en una bandera –qualsevol; n'hi ha un fotimer, i anar en fila al Somme. O a Atenes.