Aposta molt exigent
El pla europeu per a Grècia és més dur en l'àmbit polític que en l'econòmic
El programa per a Grècia acordat per l'Eurogrup de primers ministres (ja al caire de l'abisme) és molt exigent. Només gràcies a això s'ha aconseguit el consens entre tots els socis de la moneda única per dispensar en el futur un tercer rescat financer capaç de contribuir a reunir els més de 80.000 milions d'euros de finançament extern que necessita l'economia grega.
Editorials anteriors
L'acord unànime era indispensable per evitar la sortida de Grècia de l'eurozona, cosa contrària a la voluntat dels grecs i que els hauria condemnat a afrontar costos molt més durs. I que, al mateix temps, hagués erosionat greument la credibilitat de l'euro i de la mateixa UE, la moneda única de la qual és ariet econòmic i símbol polític.
Per això –perquè els objectius principals s'han aconseguit– l'acord és fonamentalment positiu. I hauria de donar pas a un estudi més a fons de la unió econòmica i monetària, ja no en clau defensiva, sinó més proactiva i propositiva.
Però no s'han d'amagar les pèrdues generades en gairebé un semestre de tensió extrema: econòmicament, per als grecs, el Govern dels quals ha deixat evaporar les tímides anotacions de recuperació heretats. I per a la política europea, absorbida monotemàticament per aquest afer, cosa que ha impedit desplegar un millor ritme en els nous projectes d'inversió i de culminació del mercat interior, que afortunadament ja estan en marxa.
També s'haurà de diluir el cost psicològic del dur enfrontament registrat: entre els actors polítics, però també, encara que més soterradament, entre les diferents opinions públiques. Si l'acord ha de ser un trampolí vàlid de futur i no un símbol de totes les desgràcies, insuficiències i animositats registrades aquests mesos, convé que aquesta major integració europea s'acceleri, sobretot en el que genera més adhesió i il·lusions: recuperació econòmica, lluita per l'ocupació, millora tecnològica de la competitivitat, cohesió social...
Grècia té un paper específic i essencial en això. Però gens fàcil. I no perquè els detalls de l'acord final han d'incrementar l'austeritat de les capes socials més febles que ja l'han experimentada: les mesures de retallada en la despesa i l'increment en l'ingrés que ha d'adoptar Atenes són essencialment equivalents a les que van obtenir (gairebé) el consens a finals de juny, i que finalment Atenes va trencar unilateralment amb el referèndum. Encara que s'hi afegeixi un element nou, el fons de privatitzacions, que actuarà com a garantia de tot el procés.
El més ardu no està en l'àmbit economicosocial, sinó en el polític. En l'augment del control dels socis sobre les accions d'un Govern del qual continuen desconfiant; en la revalidació de la troica, sota un altre nom; en la continuïtat de la presència de l'FMI; en la reculada de les mesures preses pel nou Govern contra la voluntat de les institucions; en l'estricta condicionalitat que suposa ajornar qualsevol desemborsament al compliment –pel Govern i el Parlament grecs– de l'acordat. El presumpte èxit més important, l'alleujament del deute, es fia al futur, i en els termes ja acordats el novembre del 2012, excloent els quitaments. Ja estava, doncs, damunt de la taula.
Alexis Tsipras va convocar el referèndum pretenent reforçar la seva posició. El resultat ha estat l'invers. Ha encaixat que el seu programa inicial hagi estat estomacat i esborrat. Al final ha tingut la lucidesa de no condemnar el seu poble a la condició de pària mundial (com li aconsellaven alguns gurus oportunistes); ara haurà d'emprar aquesta lucidesa per convèncer els seus conciutadans que, a partir d'ara, pot ser responsable.
