Grècia signa l’acord més exigent

L’eurozona ha forjat aquest dilluns un acord duríssim amb Grècia: després de 17 hores de negociació en les quals l'euro ha estat a punt de trencar-se, Atenes ha acceptat dures condicions a canvi d'un tercer rescat per tres anys, que ascendirà a un màxim de 86.000 milions –encara que el més probable és que sigui al voltant de 50.000–, i l’obligació a emprendre un pla de retallades i reformes molt més exigent del que els grecs van rebutjar en referèndum fa només uns dies. El Govern alemany ha anat fins i tot més enllà: ha forçat aquest pacte amb l'amenaça d'un mecanisme d'expulsió temporal de l'euro, que finalment s’ha retirat, però que canviarà radicalment la fisonomia de l'eurozona en les properes crisis. La sortida de l'euro ha deixat de ser un tabú.

Europa forçarà finalment Atenes a aplicar teràpia de xoc –una altra dosi de retallades i sobretot reformes–, a la qual el Govern hel·lè es resistia per tots els mitjans. I dóna carpetada així, de moment, a l'enèsim capítol de la crisi grega. Però a canvi la Unió perd unes quantes engrunes de credibilitat: l'amenaça d’Alemanya d'expulsar temporalment Grècia de l'euro suposa un canvi de règim a Europa. L'euro es fa gran: ha deixat de ser irreversible. I els analistes aposten que aquell dilema entre complir les normes o sortir de l'euro, exposat cruament pel ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, en el moment crític de la marató de negociacions, reapareixerà en la pròxima crisi, que bé pot ser un altre capítol de la història grega si el rescat no acaba de funcionar.

El risc de la teoria de Schäuble: els mercats començaran a computar aquest escenari com a possible en el mateix moment en què aparegui la següent crisi. “Es tracta d'un precedent molt perillós per Europa”, ha reconegut a aquest diari Marcel Fratzcher, president del think-tank alemany DIW, un dels més influents a la cancelleria.

Aquest mecanisme de sortida automàtica ha provocat espurnes entre el cap del BCE, Mario Draghi, i Schäuble durant el cap de setmana. La tensió ha estat màxima per diversos motius: la sortida temporal de l'euro no ha estat l'únic element controvertit en la interminable negociació amb Grècia, que deixa patents les cicatrius entre els països –amb greus diferències entre França i Alemanya, el lideratge de les quals és cada vegada més incontestable malgrat els esforços de París– i fins i tot entre els països i les institucions.

La idea alemanya d'activar un fons de privatitzacions que serveixi com a aval del rescat, sota supervisió europea, ha estat a punt de destruir l'acord per les resistències d’Alexis Tsipras. El primer ministre ha arribat a posar en perill l'acord pel disseny alemany d'aquest fons, que Tsipras ha interpretat com una humiliació innecessària. El cap de l’Executiu hel·lè ha acceptat legislar en 48 hores les mesures més urgents, i ha acatat que haurà de collar una mica més la reforma laboral, les pensions i moltes altres qüestions que els seus conciutadans van rebutjar en referèndum el 5 de juliol passat. Però ha provat per tots els mitjans de suavitzar les condicions relatives a aquest fons, que ha acabat convertit en el nus gordià que impedia segellar el pacte.

Alemanya volia que Grècia posés aquí tots els seus actius vendibles, per quadrar un import de 50.000 milions d'euros que permeti que els europeus es gratin una mica menys la butxaca. Merkel ha pressionat molt perquè la xifra no es rebaixés un sol euro. “Si accepto això me n’he d’anar a un altre país”, ha etzibat Tsipras. La corda ha estat a punt de trencar-se en aquest moment. Una trucada del vicecanceller alemany, Sigmar Gabriel, ha suavitzat la posició de Merkel. El president francès, François Hollande, ha exigit continuar les converses. L'italià Matteo Renzi ha apuntat que la quantitat era excessiva. Però Draghi ha estat qui s’ha tret de la màniga una solució de compromís: finalment aquest fons permetrà recapitalitzar els bancs, a més de recapitalitzar deute en funció de l'evolució del PIB.

L'acord per al tercer rescat, malgrat això, deixa encara una incògnita majúscula: com acordar el finançament pont per als problemes més urgents, com els pagaments al BCE el 20 de juliol (3.300 milions) i a l'agost. Segons les fonts consultades, això es veurà els propers dies: si Grècia aprova de veritat lleis per la via d'urgència, els ministres faran un senyal perquè hi hagi un cert marge amb els beneficis procedents de les operacions amb deute grec, i el BCE podria ampliar els límits perquè el Tresor grec emeti una mica més de deute a curt termini.

Al final, l'ultimàtum ha estat alemany. Grècia s’ha vist obligada a fer més reformes. Tsipras accepta la tutela de les institucions anteriorment conegudes com a troica fins a mitjan 2018: pràcticament, durant tot el seu mandat. I el fons de privatitzacions és pràcticament un aval que ha de posar Grècia perquè els socis europeus li concedeixin una nova onada de préstecs subvencionats. Tsipras no ho tindrà fàcil a casa: l'acord li permetrà reobrir els bancs d’aquí a poc, i sobretot complir la promesa d'obtenir una reestructuració del deute a través de l'ampliació dels terminis.

Final del tabú

Quan va arrencar la crisi, Alemanya estava convençuda que només la pressió del mercat podia provocar que els països de l'euro fessin reformes i ajustos: la resposta tèbia de les institucions europees, inspirada en aquesta idea alemanya, va causar un enorme estrès financer i una successió de crisis polítiques. Berlín ha fet aquest dilluns un pas més enllà en la seva estratègia: ha canviat de facto la fisonomia de l'eurozona en la negociació de l'acord amb Grècia. La sortida de l'euro deixa de ser tabú.

Berlín ha insitit a incloure en les conclusions de l’Eurogrup un mecanisme de sortida temporal de l'euro pels països que desafien les regles. “El nou patró de comportament de la governança econòmica de l'eurozona s'acaba d'escriure a Brussel·les: accepta les normes alemanyes o veto”, ha dit Paul de Grauwe, de la London School of Economics.