Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

L’avorriment de fer història

La part més difícil era descriure als estrangers que passejaven per Sant Jaume què és la llista única sense polítics

Oriol Junqueras i Marta Rovira, sortint de la reunió.
Oriol Junqueras i Marta Rovira, sortint de la reunió.

La història estava convocada aquest dilluns a la cimera per formar la llista única sense polítics, l’enèsima cimera de l’enèsim malabarisme del sobiranisme català. La història ha estat convocada cada setmana del procés, però aquest dilluns només ha tret el cap una estona a última hora. La cimera –és a dir, una reunió amb pinzellades de transcendència– ha durat deu hores durant les quals els periodistes no hem caigut rodons de tedi gràcies a uns pocs jubilats admiradors d’Artur Mas que distreien el personal amb les seves teories i a què uns i altres actuàvem de reclam turístic.

Mitja dotzena d’estrangers m'han preguntat què passava al Palau de la Generalitat. D’entrada calia explicar que allò era la seu del Catalan government. Després s’havia d’explicar què és Catalunya. A tres noies americanes els resumeixo que és com el Quebec però a Espanya. Finalment, la part més difícil, ha estat el moment de descriure què és la llista única sense polítics. Quan crec que me’n surto, unes austríaques em tallen ràpid el rotllo: només volien saber si era una cua per visitar alguna cosa interessant. Un grup d’universitàries de Toledo aguanten amb nosaltres mitja hora amb l’esperança de veure Artur Mas. Al canell porten lligada una polsera d’una empresa que organitza per 15 euros una ruta nocturna de cerveses i xupitos.

A les joves toledanes no els fa gràcia la independència. Intento establir un debat entre elles i la Conxita i la Dolors, dues militants de Convergència que s’han aturat a la plaça Sant Jaume per tafanejar. Prefereixen no perdre el temps amb les adolescents toledanes; en canvi, fan amistat amb la Carme, una altra jubilada, votant convergent, que retransmet per Facebook els rumors que li expliquen els periodistes. “La meva dona és la dreta-dreta catalana. I està enamorada de Mas”, comenta el marit de la Carme. Ella i la Conxita desbarren contra Ada Colau: “Que diu que no té temps de veure el seu fill? Doncs que marxi a casa i ens deixi en pau! Enfonsarà la ciutat!”, diu la Carme. La Conxita porta una bossa de CatDem, la fundació de Convergència; a dins la bossa hi ha una carpeta amb fotos d’Edimburg, on ha estat fent turisme amb la Dolors. La Conxita i la Dolors concedeixen que per escriure a El País, semblo bon noi: “Dels [diaris] que no són nostres, és el més seriós”.

A les set de la tarda compareixen davant dels mitjans els representants de les entitats civils independentistes. Una noia de Badalona pregunta “qui és el barbes” –Jordi Sànchez. Una adolescent del grup opina que és l’alcalde. Una francesa explica al seu marit que és “una cosa d’associacions catalanes”. De tant en tant apareix algú amb un emblema de l’estelada. Una parella es fa un selfie davant la porta del Palau aixecant els quatre dits de la mà com si fossin les quatre barres.

De tant en tant apareix algun palmero mediàtic de CDC o d’ERC per copsar si la història s’ha anunciat o cal tornar demà. Els turistes comencen a fer-se pesats, després de quatre hores dempeus a la plaça. Faig veure que no parlo anglès i que no sé què passa allà dins. La manca d’acció és tan gran que els càmeres i els fotògrafs s’abraonen sobre els xofers. ERC comunica a les 21.30 que aquest dilluns no hi haurà res a celebrar, que la història haurà d’esperar. Aprofito aleshores per marxar sense saber que en qüestió de mitja hora l'èpica no fallaria. Al carrer Ferran, tres alemanyes que s’han comprat unes espardenyes a la sabateria Lluis Manuel s’asseuen a la plaça per posar-se tiretes als talons. En acabat, assenyalen la Generalitat, es pregunten què està passant i estrenen les espardenyes per fusionar-se en el núvol de colors i avorriment que formen turistes, periodistes i jubilats.

MÉS INFORMACIÓ