Selecciona Edició
Connecta’t

La trituradora no para

La proposta de Mas de fer una llista civil divideix el sobiranisme català

Busca la unitat, però desuneix i destrossa tot el que troba al seu pas. La proposta d'Artur Mas per convertir en plebiscitàries les eleccions del 27-S ha generat tal espiral d'insensateses que amenaça de devorar els seus propis promotors. Des que Mas va subscriure el full de ruta sobiranista amb la independència com a únic objectiu, els partits més veterans han anat caient un darrere l'altre, amputats per la brutal activitat de la màquina que han engegat el president i el seu entorn. La primera i més notable víctima va ser el socialisme català. També va patir Iniciativa per Catalunya. La trituradora va accelerar el seu ritme destructor després que Mas acordés amb Esquerra Republicana i les entitats sobiranistes convocar eleccions anticipades i convertir-les en un plebiscit que propiciés una declaració unilateral d'independència. Unió es va trencar en dos i, a continuació, la veterana i reeixida coalició que responia a les sigles CiU entre Convergència i el mateix partit democratacristià. Ara, l'efecte destructor arriba als dos principals protagonistes del procés, la mateixa CDC i Esquerra Republicana.

Després de fracassar en un primer intent de concórrer a les eleccions sota el paraigua d'una llista única sobiranista i davant l'evidència que les enquestes no li són gens propícies si es presenta amb les sigles de CDC, Mas va voler llançar una opa d'última hora per neutralitzar qui li disputa l'hegemonia dins del bloc sobiranista. Va proposar a les entitats que han dirigit les mobilitzacions de les diades que confeccionessin una llista “no del president”, sinó “amb el president”. La maniobra ha estat interpretada per ERC, amb raó, com un intent de capitalitzar el moviment sobiranista, i Junqueras, amb la concurrència de la CUP, ha respost a l'envit amb una iniciativa fora de mida: ni del president ni amb el president. Una llista civil sense polítics. Que una proposta com aquesta hagi estat si més no plantejada mostra fins a quin punt el sobiranisme està en una cruïlla plena d'elements irracionals, en la qual cada nou pas actua com l'abisme atreu els suïcides.

Una cosa és eliminar de la candidatura les sigles que, com en el cas de CDC, poden resultar una rèmora perquè tenen un passat que en la nova conjuntura política resta suports, i una altra fer taula rasa i endur-se per davant fins i tot els portaestendards que són els seus dirigents. Al final, aquest ha estat el germen de la divisió entre les dues forces que aguantaven el timó del sobiranisme. Mas vol una llista civil trufada amb alguns polítics —ell mateix, se suposa—, i Junqueras admet fer-se l'harakiri sempre que Mas també se'l faci.

La divisió arriba a l'anomenada societat civil. Òmnium Cultural vol la llista apolítica de l'independentisme pur, mentre que l'Assemblea Nacional Catalana prefereix una llista transversal de partits i dirigents civils, o una sola llista amb polítics en actiu. El sobiranisme ha adoptat vells tics d'aquella esquerra que entonava càntics d'“unitat, unitat, unitat” just abans de dividir-se. La unitat en política no es predica, es practica, i això només és possible a partir d'objectius realistes i amb estratègies sòlides i clares. El contrari és només un disbarat.