Selecciona Edició
Connecta’t

Els Estats Units i l’Iran segellen el pacte nuclear

L'acord frena l'accés dels iranians a la bomba atòmica a canvi d'aixecar sancions

Imatge de la taula negociadora a Viena.
Imatge de la taula negociadora a Viena. EFE

Una era comença al Pròxim Orient. L’Iran i sis potències internacionals han aconseguit aquest dimarts a Viena un acord que limita el programa nuclear iranià a canvi d'un aixecament de les sancions. A més de posar fi a 35 anys d'enfrontament entre Washington i Teheran, l'acord pot reconfigurar els equilibris geopolítics en una regió sacsejada per la violència extremista.

El règim dels aiatol·làs preserva la capacitat de produir energia nuclear i es legitima en el concert de les nacions. El president dels EUA, Barack Obama, frena l'accés dels iranians a la bomba atòmica i guanya la seva aposta internacional més arriscada des que el 2009 va arribar a la Casa Blanca. El primer resultat pot ser més cooperació contra els gihadistes de l’Estat Islàmic.

L'acord, per l’abast regional que té, és equiparable al de Camp David el 1978, que va segellar la pau entre Egipte i Israel. També pot comparar-se amb la reconciliació entre els Estats Units i un altre enemic històric, la Xina, en 1972. Com fa amb Cuba, el demòcrata Obama ha buscat en la diplomàcia i el multilateralisme la clau per a conflictes enquistats des de la guerra freda.

Washington, que va protegir el xa de Pèrsia fins a la revolució del 1979, va trencar relacions diplomàtiques amb l’Iran després que un grup d'estudiants ocupés l'ambaixada nord-americana a Teheran. Fins fa pocs anys, l’Iran era pel Govern dels EUA un membre de l’“eix del mal”. El programa nuclear, revelat a principi de la dècada passada, va agreujar les tensions. Per l’Iran, els EUA eren el Gran Satan.

A Viena ha passat el que fins fa poc era inimaginable: veure dos enemics no només parlant en la mateixa taula, sinó arribant a una posició comuna. Han fet falta gairebé dos anys de negociacions, dotzenes de reunions cara a cara entre el secretari d’Estat, John Kerry, i el ministre iranià d’Exteriors, Javad Zarif, repetits terminis incomplerts i un esforç final de més de dues setmanes en un palauet austrohongarès de Viena, amb tensions i nervis, crits i amenaces de cops de porta.

Després d'incomplir en tres ocasions el termini autoimposat –inicialment les converses havien d’acabar-se el 30 de juny– els negociadors es van posar d'acord en un text d'unes 100 pàgines: 20 del document bàsic més 80 d'annexos. La Unió Europea, primer representada per Javier Solana, després per Catherine Ashton, i a Viena per l'alta representant Federica Mogherini, ha tingut un paper clau en el procés.

El resultat més immediat de Viena és impedir, durant un mínim de deu anys, l'accés de l’Iran a la bomba nuclear. No és poc. El que els EUA i l'anomenada comunitat internacional no van aconseguir amb el Pakistan ni Corea del Nord –evitar per la via diplomàtica que s'unissin al club de nou països amb la bomba nuclear– ho han aconseguit amb l’Iran.

L'acord frena, encara que sigui temporalment, la proliferació nuclear en una de les regions més inestables del planeta. L’ONU s'assegurarà que els iranians redueixen la seva capacitat per enriquir urani i plutoni –combustible necessari per fabricar la bomba– mitjançant un règim d'inspeccions intensiu. L’Iran aconsegueix desprendre's de les sancions més important que cap país suporta actualment, sancions que l’havien aïllat internacionalment i que han ofegat la seva economia.

En veure's lliurat de les sancions i havent establert un canal de diàleg al rang més alt amb els Estats Units, l’Iran fa un pas per abandonar la seva situació d’Estat pària. Tant el secretari d’Estat, John Kerry, com el seu homòleg iranià, Javad Zarif, han expressat l'esperança en què l'acord de Viena ajudi els dos països a concentrar-se en l'amenaça comuna de l’Estat Islàmic, els gihadistes sunnites que l'últim any han conquerit amplis territoris a Síria i l’Iraq.

“L'amenaça que afrontem, i parlo en plural perquè ningú està fora de perill, s'encarna en els encaputxats que estan devastant el bressol de la civilització”, ha dit Zarif a Viena. “Crec”, va dir Kerry al diari Boston Globe, “que aquí hi ha una oportunitat per galvanitzar la gent cap a un enfocament de sentit comú”.

La prova decisiva sobre l'èxit o el fracàs de l'acord serà si les dues parts compleixen els seus compromisos sobre la reducció del programa nuclear i l'aixecament de les sancions. Els primers obstacles són polítics.

El Congrés dels EUA, de majoria republicana, té 60 dies per revisar el document final i després aprovar-lo o rebutjar-lo. Previsiblement el rebutjarà, però Obama pretén vetar-lo fent ús de les seves prerrogatives presidencials. El veto és irrevocable, tret que els oponents de l'acord recullin dos terços de vots.

Obama també haurà de persuadir els socis dels EUA al Pròxim Orient. Israel, Aràbia Saudita i les monarquies sunnites veuen en l’Iran una amenaça existencial i temen que es reforci gràcies a la seva legitimació davant els EUA.

Els detractors de l'acord acusen Kerry d'haver acceptat concessions excessives: constaten que l’Iran mantindrà la seva capacitat per enriquir urani, encara que sigui reduïda, i alerten que, en desprendre's de les sancions, experimentarà un boom que ampliarà la seva influència econòmica i potència militar.

El respecte dels drets humans i el suport iranià a grups que els EUA i Israel consideren terroristes amb prou feines han aparegut en les converses del Palau Coburg.

L'acord no significa la plena normalització de les relacions. Els recels persisteixen. Ara com ara ni es planteja, com passa en el cas de Cuba, un restabliment de les relacions diplomàtiques. L’Iran seguirà, com Cuba fins fa unes setmanes, a la llista del Departament d’Estat de països que patrocinen el terrorisme. Valorar l'abast de l'acord requerirà mesos i segurament anys. L'acord de Viena se cenyeix a la qüestió nuclear però és possible “catalitzar”, per usar la paraula de Zarif, un reajustament de les aliances i els equilibris geopolítics al Pròxim Orient.

Tots s’hi juguen molt. L’Iran, la seva economia i benestar i el seu estatus internacional. També la seva identitat. Un país revolucionari? o una potència regional convencional?

Per al president Obama, l'acord de Viena és una d'aquelles decisions que defineixen una presidència; una ruptura amb la política exterior del seu país. L'alternativa, va dir sempre Obama durant els mesos de negociacions, hauria estat tolerar l’Iran nuclear, o la guerra.