Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El Cruïlla toca la glòria

Lauryn Hill va fer un bon concert i Franz Ferdinand & Sparks i Damian Marley es van ficar el públic a la butxaca

Lauryn Hill, durant la seva actuació al Cruïlla.
Lauryn Hill, durant la seva actuació al Cruïlla.

Un assistent disfressat de vaca amb cap sentit del ridícul i un comiat de soltera/o: el Cruïlla, com qualsevol festival que ofereixi totes dues estampes, ja és popular. Tant que en la seva segona jornada el van visitar 22.000 persones, rècord del festival, que sumades a les 17.000 visites del primer dia llança uns nombres ja estimables que fan pensar que el seu model de festival popular i generalista proposat amb tenacitat des de fa anys comença a quallar. En l'àmbit artístic Lauryn Hill, responsable de la tirada de públic de la segona jornada, va oferir un terç de concert fantàstic que va deixar entreveure el que pot arribar a fer a escena, cosa que van deixar palesa i ben clara Franz Ferdinand & Sparks en la seva espasmòdica i oxigenant actuació conjunta, joia al pas per escena, polit sense més, d'Emelí Sandé i Aloe Blacc, enfosquits per un Damian Marley que va fer del seu reggae una de les ensenyes de la nit. El Cruïlla ha viscut la seva edició més reeixida.

Franz Ferdinand i Sparks en la seva espasmòdica i oxigenant actuació conjunta al Cruïlla. ampliar foto
Franz Ferdinand i Sparks en la seva espasmòdica i oxigenant actuació conjunta al Cruïlla.

En conseqüència amb això els responsables del festival han de seguir la seva aposta i millorar una producció que la nit del dissabte va començar a veure perillar les seves costures: poc servei en algunes barres, cues interminables als lavabos femenins ja a primera hora i pèssima ubicació d'algun d'aquests en zones de trànsit que es veien barrades per les mateixes cues. Res irreparable, deixant de banda que les dones que assisteixen a un festival haurien de ser objecte d'un homenatge per la paciència que se'ls exigeix a l'hora d'anar al lavabo (al Cruïlla no n'hi havia més d'un centenar a la seva disposició). El festival s'està fent gran i és just ara quan ha de prendre decisions de lliga principal.

En el camp artístic va destacar Lauryn Hill, que havia de fer un concert d'una hora i mitja. La primera mitja va ser de retard –a l'hora d'inici encara estava a l'hotel–; la segona, ja en escena, va ser d'ajust, amb la Lauryn donant ordres ostensibles per arreglar un embolic sonor que ometia la seva veu, emmudia les coristes, empastava una banda excel·lent i feia pensar en quin tipus de prova de so s'havia fet abans. Per fi, la tercera mitja hora va ser de concert, ocupat entre altres per tres versions (dues òbvies de Marley, Jammin i Is This Love, i el Killing Me Softly de Roberta Flack) i una presa sensacional de Doo Wop (That Thing) que va ensenyar el que podria haver estat tot el concert si la Lauryn hagués volgut: simplement un dels millors no ja del festival sinó de la temporada. Però no ho va ser. La responsable de la tirada popular del Cruïlla es va sabotejar davant d'una multitud.

Damien Marley va fer del seu reggae al Cruïlla una de les ensenyes de la nit. ampliar foto
Damien Marley va fer del seu reggae al Cruïlla una de les ensenyes de la nit.

Amb Damian Marley sonant en condicions i actuant tota l'estona amb una bandera jamaicana que onejava a escena per si algú es pensava que és equatorià, l'altre gran concert va ser el de Franz Ferdinand & Sparks. Si Caitlin Moran assegura que la sexualitat masculina és com el My Sharonna de The Knack, estant al Cruïlla podria haver conjecturat que també la podria comparar, per igual de nerviosa, encara que menys compulsiva, elemental i reiterativa, amb el repertori conjunt de FFS. Concert esplèndid amb temes composts per al seu disc conjunt, versions de Franz Ferdinand, interminable ejaculació precoç adolescent, un oxímoron, i diverses peces, impagables, del duet nord-americà, sexe marcià a l'òpera, hieratisme, el de Ron Mael, amb l'expansivitat del seu germà Rusell, postures impossibles exemplificades pel girs vocals de This Town Ain't Big Enough For Both Of Us, seduccions xocants com les melodies de The Number One Song In Heaven o d'Achoo i un soterrat sentit de l'humor autoparòdic de l'espectacle. Va ser una esplèndida cirereta, abans d'abandonar-se a la festa completa, per a un festival popular en el qual fins i tot hi ha públic sense tatuatges. Les barbes són en els homes el mateix que els pantalons curts en les dones: una plaga que no computa com a descripció de públic.