Selecciona Edició
Connecta’t

Qüestió de confiança

Després de la capitulació econòmica d'Atenes, només queden recels polítics

El drama grec va afrontar ahir a la nit el penúltim obstacle a l'Eurogrup de ministres d'Economia, abans de les cimeres de l'eurozona i de la UE previstes per avui. Després de l'acord del Govern d'esquerra radical i dreta ultranacionalista amb pràcticament el 100% dels requisits plantejats pels seus socis, les tres institucions de l'antiga troica (Comissió, BCE i FMI) van donar llum verda a la petició de tercer rescat formulada per Atenes, associada a l'aplanament total de les anteriors reivindicacions i a superar els rebutjos sistemàtics a dur a terme reformes. Quedava una qüestió pendent, la confiança. La confiança política.

No és estrany que més d'un ministre pugui inquietar-se per l'autèntic grau de voluntat de compliment d'un programa contra el qual fa una setmana es va celebrar un referèndum, a instància i per libèrrima decisió del mateix Govern que ara l'ha aprovat al Parlament nacional, i que abans va clamar contra les institucions i els socis prestadors. Com el tercer rescat exigirà una nova i quantiosa contribució dinerària, i com que l'aplicació d'aquests programes pot suscitar friccions i malentesos, la confiança no és una companya qualsevol, sinó una indispensable alerta contra conflictes futurs.

En qualsevol cas, benvingut l'aprovat inicial de les institucions (així com la resurrecció política de la França dorment), a l'espera que el Consell Europeu posi avui colofó de consens a aquest període difícil, però també des de la convicció que es canalitzarà el problema, tot i que no es resoldrà per sempre.

El principal ensenyament d'aquest semestre de negociacions i tensions és que la capacitat d'integració per la UE d'elements insòlits, polítiques extremes i Governs inexperts continua sent molt poderosa. La segona, que el viatge fet pel Govern d'Alexis Tsipras per acceptar allò que no va voler assumir fa una setmana ha implicat massa desgràcies per als grecs. I no només perquè el cost econòmic que ha implicat dilapidar temps en regatejos inextricables ha estat exagerat, ja que ha enfonsat l'economia grega des del creixement fins a la recessió; del superàvit primari al pressupost al dèficit; de l'estabilitat bancària al corralito.

També perquè ha resultat desastrós políticament per a Atenes. La derrota de Tsipras (i indirectament del mateix Estat grec, que ha vist esfondrar-se el seu ja fràgil prestigi) és de les que marquen època. Els qui ho han definit millor són els ministres contraris al pacte final, que han qualificat de “capitulació”, entenent que el “no del referèndum” s'ha traduït en un “sí humiliant”. Pràcticament cap de les seves pretensions programàtiques es compleix: no hi ha compromisos de quitació del deute; continua la injuriada troica; hi haurà Memoràndum i exàmens mensuals del seu compliment; es manté la majoria de les privatitzacions; s'accelera la reforma de l'absurd sistema de jubilacions (que Atenes reconeix com a “insostenible”) i la modernització de l'IVA. L'única cosa que potser conserva del seu ideari és la resistència a reduir la despesa militar en la mesura que se li reclamava. Que això sigui un gran triomf per a un partit d'esquerra radical, no s'ho creu ni Déu.