Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Europa i la política com a oportunitat

La Unió Europea és avui el lloc en què se sacrifica la política necessària en nom dels interessos objectius del mercat

Europa es va construir des de la política. Després de la desconfiança i la por generats per dues guerres cruels, els polítics van creure que havien trobat, en la lògica de mercat que no coneix fronteres i els interessos econòmics que salten barreres i fan néixer amistats, la solució de tants anys d'enfrontaments. Seixanta anys després estem començant a adonar-nos que sense la política, sense una causa general compartida, la lògica mercantil i els interessos estrictament econòmics ens conduiran al desastre. Potser sense guerres, però sí amb la misèria i la desigualtat que genera la falta de solidaritat i de sentit de reciprocitat entre els que pensaven que formaven part d'alguna cosa més que d'un club financer amb una moneda comuna. Europa és només l'euro? Mantenir aquesta equació és, com diu Wolfang Streeck, pura ideologia. Ideologia mercantil i prosaica. Les tensions d'aquests dies entre Nord i Sud d'Europa, concentrades en el cas de Grècia, ens condueixen a enfrontar capitalisme i democràcia. El que feixugament va mirar de reconciliar la socialdemocràcia i la democràcia cristiana després de 1945, torna avui a estar enfrontat. El que s'havia presentat com un procés d'unificació europea, s'està convertint en una dinàmica imparable d'imposició de l'hegemonia de l'Europa del Nord i del capitalisme financer internacional sobre els països mediterranis.

En els anys 50, el socialista francès Guy Mollet va voler incorporar una política social comuna al llavors naixent projecte europeu. I es va negar aquesta proposta en nom de la hipòtesi que un mercat comú generaria automàticament un benefici generalitzat de tal magnitud que no caldria incorporar cap política social. Avui, en una fase definitivament restrictiva, veiem com la falta de vincles de solidaritat, de causa comuna, provoquen la nuesa impúdica dels deutors reclamant el seu botí sense que funcionin els mecanismes de redistribució que qualsevol país necessita albergar.

Cada vegada hi ha menys capacitat per fer pagar els impostos que els toquen als qui més tenen i això genera problemes de dèficit i tensions en les capacitats redistributives

Si Europa ja no pot ser un país, no seria millor que cadascuna de les seves parts recuperés la capacitat de disposar d'una moneda pròpia que li permetés manegar-se-les amb certa autonomia en moments com els actuals? És possible mantenir sense canvis una única moneda amb 18 deutes públics diferents i 18 sistemes fiscals que competeixen entre si? La dinàmica actual imposa la justícia del mercat a la justícia social. Cada vegada hi ha menys capacitat per fer pagar els impostos que els toquen als que més tenen i això genera problemes de dèficit i tensions en les capacitats redistributives. Menys justícia social (dificultats per mantenir la universalitat de les mesures socials), més justícia de mercat (qui pugui que s'ho pagui, i als altres, caritat). Per mantenir l'euro, que és una cosa que convé a Alemanya i a les seves empreses exportadores, s'hauria d'acceptar que el deute grec és també deute europeu, i que això exigeix reforçar els mecanismes comunitaris de presa de decisions i de solidaritat interterritorial.

El recent debat al Parlament Europeu sobre Grècia, probablement el debat més intens i més seguit a tot Europa des que existeix aquesta institució, va posar en relleu l'enfrontament entre una pretesa moralitat dels mercats financers que reclamaven la seva justa compensació i la immoralitat d'un país que s'havia aprofitat d'uns diners que no eren seus. Però aquesta és només una part de la veritat, ja que els prestataris tenen també la seva part de responsabilitat d'haver decidit el préstec i de no controlar prou la capacitat del deutor per retornar-lo. Quan es van prestar els diners, es van prestar a una Grècia amb suport europeu, i ara es reclamen aquests diners a una Grècia sola davant un garbuix de creditores ovacionats per Europa.

Hauríem d'agrair a Grècia i a Syriza que hagin repolititzat el debat sobre Europa, sobre el deute i les polítiques d'austeritat. Un debat que semblava que era estrictament tecnocràtic. Estem assistint a un enfrontament a tot Europa entre els interessos dels grans interessos financers i la gent corrent, però que es presenta com un conflicte entre estats. Europa hauria de ser el gran lloc de la política que necessitem, i és, en canvi, el lloc en què se sacrifica la política en nom dels interessos objectius del mercat. La política és la gran oportunitat d'Europa. La política com a passió, com a capacitat per canviar les coses.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB