Selecciona Edició
Connecta’t

L’esperit de Béjart dansa al Festival Castell de Peralada

L'imperible 'Bolero' va desencadenar el deliri del públic en una inoblidable i nostàlgica inauguració

Actuació del Béjart Ballet Lausanne a Peralada.
Actuació del Béjart Ballet Lausanne a Peralada. EFE

La nit prometia. El Festival Castell de Peralada (Girona) començava divendres la seva programació amb l'actuació del Béjart Ballet de Lausanne, que des de la mort del genial creador dirigeix el seu hereu artístic, Gil Roman. Feia dies que les localitats estaven esgotades i es palpava l'emoció. La nit estrellada i el màgic encant d'aquest espai escènic predisposaven l'espectador a la nostàlgia. Al llarg de les gairebé dues hores de representació, el públic va viure diferents sensacions: gaudia del que passava a l'escenari però la seva ment recordava la nits inoblidables que Béjart va fer viure al món al capdavant del Ballet del Segle XX, la seva magnífica companyia.

Al programa de Peralada tancava l'actuació el famós Bolero de Ravel, joia coreogràfica que Béjart va crear el 1961 i que ha estat aplaudida als millors teatres de tot el món. Aquest ballet va néixer d'una idea de la famosa ballarina Ida Rubinstein, que va demanar a Ravel una partitura per a aquesta obra. La versió que Béjart va crear per al Ballet del Segle XX, i que va ballar per primera vegada la iugoslava Duska Sifnios, desprèn sensualitat i violència continguda. Béjart confereix el protagonisme a El So, encarnat per una ballarina o ballarí solista. El Ritme és interpretat per un grup de ballarins –de vegades tot homes, de vegades tots dones–, que envolten al o la protagonista, enfilat en una immensa taula de color vermell. Són molts els ballarins que han immortalitzat aquesta obra: el més carismàtic, Jorge Donn. A Peralada la protagonista va ser la magnífica ballarina catalana Elisabet Ros. El seu cos estilitzat, els ulls verds i els cabells vermells, unit a la seva tècnica impecable i expressivitat, van enlluernar. La seva interpretació no va ser passional ni provocadora, sinó elegant. Va atreure sinuosament els homes del voltant, en una traïció constant, fins que ells la derroten en un rapte col·lectiu. Al final, els càlids aplaudiments i els sonors bravos van obligar la companyia a saludar en diverses ocasions. Carmen Mateu de Suqué, Presidenta de l'Associació Cultural Castell de Peralada, va lliurar a Gil Roman la medalla del Festival després de ballar Bolero.

La nit havia començat amb una suggestiva coreografia de Béjart de 1997, Suite Barocco, amb música del XVIII i vestuari de Gianni Versace. És una peça interpretada per tota la companyia amb un brillant estil coral. El fragment del ball dels ventalls, a càrrec de l'elenc femení, va resultar hipnòtic. El Béjart Ballet de Lausanne està compost per joves ballarins i no tots tenen la depurada tècnica ni la personalitat escènica que exigia el creador marsellès. Però, en conjunt, la formació va trobant el seu camí: si es compara aquesta actuació amb la que va brindar a l'Auditori de Sant Cugat el 2011, la millora és notable. En aquesta peça va destacar el ballarí Oscar Chacón, intèrpret bejartià en tots els sentits: guapo, amb tècnica i forta personalitat escènica. Ell és el protagonista de l'obra, que narra la història d'un home que se suïcida i desperta en un món desconegut ple de sorpreses estimulants. El va seguir Bhakti III, que el Ballet del Segle XX va estrenar el 1968. És una peça amb música tradicional de l'Índia inspirada en la religió i filosofia d'aquest país. La parella protagonista, Marsha Rodriguez (Shakti) i Fabrice Gallarrague (Shiva), van enlluernar per la seva magnífica tècnica. Els developpés a la segona de Rodríguez van tallar la respiració de l'espectador. Aquestes dues obres tanquen tots els secrets del vocabulari coreogràfic de Béjart i han de ser vistes com a peces de museu, si bé no tenen la força de Bolero, La consagració de la primavera o L'ocell de foc, per citar-ne tres del seu repertori, que han resistit millor el pas del temps.

La sorpresa de la nit va arribar amb Impromptu pour Peralada, peça creada per Gil Roman per al Festival. Es tracta d'un treball pertorbador i bell amb una brillant actuació coral femenina amb música d'Erik Satie i de percussió. La coreografia llueix personalitat pròpia, la qual cosa demostra que Roman està aconseguint trobar el seu propi llenguatge gestual, allunyat del seu mestre. Un llenguatge descarat, arrogant, sensual i ric en matisos, aspectes que, també, desprèn la personalitat humana d'aquest creador.

Completaven el programa, d'una banda, 3 danses pour Tony, treball en el qual Gil Roman rendeix el seu particular homenatge a Tony Fabre, el ballarí i coreògraf mort el 2013, i que va pertànyer al Ballet del Segle XX i després de la Companyia Nacional de Dansa en temps de Nacho Duato, arribant a ser director de la CND 2. És una peça coral intensa i molt dinàmica. D'altra banda, Histoire d’Eux, (2014), proposta de Tony Fabre amb música de Henry Purcell inspirat en Dido i Eneas: un treball sobri amb un ball intens i expressiu, que no va desentonar a la gran nit.