Selecciona Edició
Connecta’t

Elegància, sensualitat i cigonyes

Preciosa vetllada d’inauguració del festival de Peralada amb el Ballet de Béjart

El Béjart Ballet, a Peralada.
El Béjart Ballet, a Peralada. EFE

Eren les dotze tocades, les estrelles brillaven al cel i arrencava el Boléro de Ravel en la famosa coreografia de Maurice Béjart. El públic en massa es va tensar al seient per connectar-se amb l'electritzant cerimònia d'aquella dansa d'un crescendo tan excitant que gairebé frega l'obscenitat i, a la vegada, la sublimitat. Una dona gran de la fila de davant fins i tot es va veure en la necessitat de conjurar l'efecte que li produïa el sensual espectacle de quaranta ballarins amb el tors a l'aire que movien la pelvis al compàs del mestre Ravel al voltant d'una ballarina (Elisabet Ros): “Jesús!”, va xiuxiuejar arremangant-se imperceptiblement el vestit de seda mentre confluïen en ella la síndrome de Stendhal i la de Bo Derek. La vetllada entrava en el seu moment culminant. Era impossible no deixar-se arrossegar per aquell bombament pulsatiu que emanava des de l'escenari a la recerca d'un clímax col·lectiu. Les últimes notes del Boléro, seguides d'un aplaudiment eixordador i un entusiàstic i alliberador picament de peus que van tapar algun esbufec, van ser el colofó insuperable a la inauguració del Festival Castell de Peralada, coronant l'actuació del Béjart Ballet Lausana, formació hereva del desaparegut coreògraf, un dels genis de la dansa moderna.

La vetllada va congregar entre el públic una bona representació de la flor i nata de la societat catalana, que es va vestir de llarg –fins i tot molt llarg– per a l'ocasió. L'ambient era magnífic i l'atmosfera viscontiniana, amb algun toc casolà com la llarga cua davant el lloc on t'omplien el platet de pernil ibèric. Al llac amb sortidor sota la torre del castell nedaven una parella de cignes i les seves tres cries i les cigonyes, que després es van sentir durant la representació, sobrevolaven les taules del còctel de benvinguda a la zona del bufet. Artistes, empresaris i polítics conversaven animadament. L'exalcalde Xavier Trias, malgrat el caire bucòlic de l'escenari, no abaixava la guàrdia i es declarava “molt enfadat” per com està fent les coses el nou govern municipal. Segurament el Boléro li devia evocar algun personatge de l'entorn de Colau, tot i que hi ha un abisme entre l'erotisme de Béjart i el postporno.

El programa del ballet es va obrir amb una vistosíssima coreografia amb música barroca que incloïa alguns pas de trois d'una bellesa que deixava glaçat i aquí he de confessar el meu apassionat entusiasme per la meravellosa ballarina Kathleen Thielman, amb un aire a la Thurman, d'una delicadesa i una bellesa etèries dignes d'un prerafaelita en estat de gràcia (Waterhouse, treu el pinzell!). L'espectacle en el seu conjunt va ser preciós, encara que hi va haver qui, amb criteri, no va deixar d'assenyalar que en general l'elenc masculí estava tècnicament per sota del femení, amb algun ballarí justet per a l'il·lustre nom de la companyia. En tot cas és innegable que dansa i marc es van conjugar màgicament per despertar en el més escèptic una irreprimible sensació de goig i de gaudi estètic de primer ordre.

La coreografia Shakti III ens va transportar a l'Índia amb una altra sensualíssima exhibició de ball sobre fons de sitar i tabla que conjurava les imatges de Kurajao i els misteris del tantrisme –més d'un es va ventar compulsivament amb el programa davant els moviments de maluc de Marsha Rodríguez en el paper de la consort de Xiva–. L'impromptu pour Perelada ens va portar per terrenys decididament més malenconiosos amb la famosa Gymnopedia, d'Erik Satie. I Historie d’eux ens va traslladar en braços de Purcell als amors de la reina Dido i Enees, joguines del destí i dels déus, amb una enlluernadora actuació d'Elisabet Ros.

Al llarg de l'espectacle es van poder veure aquells tableaux, aquelles agrupacions de ballarins congelats junts en posicions molt expressives que són un dels trets més béjartians. Jo no podia deixar de pensar en les fotografies de gran format en blanc i negre del ballet del segle XX que cobrien les parets de les aules de l'Institut del Teatre de Barcelona al carrer d'Elisabets i on tots els aspirants a actors, mims i ballarins ens reflectíem amb admiració i anhel als setanta, quan et modelaves per ser de Béjart o del Living Theatre. Aquells ballarins de les fotos ja deuen haver desaparegut d'escena, com ho han fet Béjart i la seva estrella Jorge Donn –a qui mai deixaré de recordar no en el paper central del Boléro, que també, sinó com a Malraux lligat a l'estil d'un modern tità a les pales d'una hèlix d'aeroplà a la peça que li va dedicar a l'autor de L’Espoir–. Però ahir a la nit, l'esperit de Béjart, voraç amant de la vida, el de Donn i el de tots aquells ballarins de les fotografies es va passejar pels jardins del castell de Peralada reencarnant la bellesa en bellesa.