Selecciona Edició
Connecta’t

La pitjor crisi d’Europa

La Unió s’ha jugat l’existència. L’eurozona ha estat a punt de rebre el cop més dur, l’exclusió formal o ‘de facto’ d’un dels seus socis

Firma a Roma del Tractat de la Comunitat Econòmica Europea i l'Euraton.
Firma a Roma del Tractat de la Comunitat Econòmica Europea i l'Euraton.

Europa, o sigui la Unió Europea (UE), doblegarà avui la pitjor crisi de la seva història. Si no es produeix un terratrèmol imprevisible amb epicentre a Grècia. Per què és la pitjor? Perquè “si cau l'euro, Europa cau”, com la cancellera Angela Merkel ja va advertir el maig del 2010 davant el Bundestag. La malaltia grega va fer trontollar la moneda única. Ara ha estat pitjor, perquè la tensió ha durat més, perquè la contradicció entre les capitals era dràstica, perquè el col·lapse s'ha palpat en el corralito financer. La Unió s'ha jugat l'existència. L'eurozona ha estat a punt de rebre el cop més dur, l'exclusió (formal o de facto) d'un dels seus socis, que hauria trencat el principi d'irreversibilitat en què se sustenta. Així, la credibilitat de l'euro davant els mercats s'hauria esfondrat, perquè davant de qualsevol nou envit ningú podria al·legar que la sortida d'un altre membre fos impossible.

La caiguda de l'euro hauria implicat la de la UE, perquè l'euro no és un ornament, un emblema o un capritx de 19 dels 28 Estats membres de la Unió. Tots (amb una excepció i mitja que confirmen la regla, el Regne Unit i Dinamarca) estan cridats a integrar-s'hi. Es van obligar a fer-ho des del Tractat de Maastricht (1992) i així ho van confirmar en les seves successives reformes.

La caiguda de l’euro hauria implicat la de la UE, perquè l’euro no és un ornament”

A més, la moneda suposa la culminació del mercat interior. I la solució final a la desestabilització monetària importada des dels últims anys seixanta pels vaivens del dòlar: primer va ser la “serp monetària”; després el Sistema Monetari Europeu; i al final, quan tot fallava davant les tempestes, l'euro: aquella moneda irreversible, a la qual s'entra, però de la qual no se surt. Per això és producte d'una necessitat econòmica i encarnació d'una voluntat política, d'autonomia monetària continental davant l'Imperi.

Jean Monnet va escriure que “els homes no accepten el canvi sinó per necessitat” i que “no veuen la necessitat sinó en la crisi”. I les crisis no són sinó els moments en què “el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer”, com volia Antonio Gramsci. Caldrà convenir que la Unió s'ha forjat a força de crisis entre els obsolets Estats nació i l'emergent projecte supranacional. I avança superant-les… amb l'abisme. Per alguns això mostra una debilitat congènita, l'absència d'un model global finalista sobre el qual modelar-se. Per altres, prova la seva fortalesa perquè li permet adaptar-se mitjançant la prova i l'error, el mètode científic per excel·lència.

Les crisis són marca i gènesi de la Unió. De diferents tipus. El més suau, de creixement: en cada ampliació a nous països (i ja se n'han produït cinc des del 1957), va caldre canviar el Tractat per adequar la casa a la família multiplicada. Operacions d'èxit, sí, resultat de la vis expansiva del club i de l'àmplia demanda d'ingrés. Però que també han registrat amargs revessos: rebutjos en referèndums, de Maastricht al Tractat Constitucional (Dinamarca, França, Holanda, Irlanda), que al seu torn van aconsellar readaptacions. Altres crisis són les generades pels dissensos greus: fins i tot anteriors al Mercat Comú, com quan França el 1952-54 va avortar la Comunitat Europea de Defensa; o quan Margaret Thatcher va reclamar el 1979 un tracte pressupostari més beneficiós al crit d'“I want my money back”. Un tercer tipus de crisi ha derivat de la disparitat d'enfocaments de política exterior davant l'entorn més immediat (Balcans, Orient Pròxim, Mediterrani, Ucraïna): el pitjor cas va ser la guerra de l'Iraq, que va dividir el 2003 els governs europeus entre falcons i coloms.

Tots ens delectem criticant Europa, de vegades perquè és més barat que criticar el Govern propi”

Però la pitjor és la crisi sistèmica. La que afecta el nucli dur de les competències de la Unió (no ho és la política exterior); la que involucra de forma similar tots els socis; la que posa en suspens l'estabilitat de l'arquitectura política, jurídica i institucional comuna. Es va aproximar a això la crisi de “les cadires buides”, quan el general De Gaulle va dictar l'absentisme de França per una disputa sobre la política agrícola comuna, cosa que va paralitzar la Comunitat entre el 1965 i el 1968. Un joc de nens, comparat amb la gran crisi europea provocada el 2009-2010 per la gran recessió desencadenada per l'esclat de Lehman Brothers. L'actual seqüència grega és el seu capítol més agònic. Tots els capítols i totes les crisis s'han superat gràcies a un doble mecanisme: la consciència del cost d'oportunitat –o sigui, el càlcul que l'alternativa de ruptura és sempre pitjor, perquè la unió fa la força–; i la voluntat de permanència dels ciutadans a la casa comuna. Tots ens delectem criticant Europa, de vegades perquè és més barat que criticar el Govern propi. Però ningú se'n vol anar. Els gres, tampoc.