El pas enrere de Márquez

La primera vegada que Marc Márquez va guanyar a Sachsenring va ser amb una 125cc. Era el 2010, i amb aquell triomf a Alemanya sumava cinc victòries consecutives, les primeres de la seva història al Mundial. Era l'any en què es donaria a conèixer al món. Perquè amb aquella menuda Derbi guanyaria el seu primer títol. Cinc anys després, amb altres tres corones al seu nom (la de Moto2 i dues de MotoGP), l'espanyol torna a brillar en l'únic circuit que no l'ha vist perdre des d'aquell extraordinari 2010. En una temporada en què va començar fallant una mica i que va descobrir les vergonyes de la seva Honda –tan potent com difícil de dominar en les frenades–, després d'una solitària victòria a Austin i dos segons llocs més, Márquez es presenta a la pista alemanya amb la confiança que podrà tornar a guanyar.

Ho fa, a més, just el dia en què es va conèixer la decisió del jurat dels Premis Nacionals de l'Esport, que ha decidit guardonar-lo per segon any consecutiu amb el Premi Rei Felip, concedit a l'esportista espanyol més distingit. A més, el Premi Princesa Elionor, per a esportistes menors de 18 anys, va recaure en el seu germà Àlex, que comparteix esment ex aequo amb la regatista Aina Colom.

Mai havia parlat tant amb els enginyers d'Honda. Hem necessitat temps per trobar el camí” Marc Márquez, pilot del Repsol Honda Team

Márquez va ser el més ràpid tant en la primera com en la segona sessió lliure del cap de setmana a Sachsenring. I això que, assegura, aquest circuit mai li va agradar especialment. No és divertit. És clar que, encara que anodí, el traçat germà pogués aquest any donar-li un cop de mà. Sempre ho va saber fer bé. I, a més, li va com un guant a l'Honda. Presenta només dues frenades fortes: la primera i les dues últimes; i els seus viratges conviden, en la seva majoria, a un pas fugaç: aixecar ràpid la moto i fer poc pas per revolt. A més, Assen li va deixar bones sensacions, que semblen confirmar-se a Sachsenring. Després de tornar a fer servir tant el xassís com la fuita de l'any passat (entre molts altres canvis), després d'unes quantes carreres manipulant l'electrònica fins a encertar la configuració que ajudi a minimitzar el caràcter agressiu del motor, i després d'un molt positiu test a Montmeló un cop finalitzat el gran premi de Catalunya (amb un zero, el tercer de l'any), Márquez es creu capaç, per fi, de manar sobre la seva moto.

“Feia temps que no em sentia així un divendres. En les frenades puc aturar millor la moto, puc ser més constant i mantenir la traçada si cometo un error”, deia. Fins ara podia anar de pressa, era capaç de treure un bon temps a una volta, però la regularitat en carrera era una altra cosa, perquè per aconseguir aquells temps havia d'arriscar més del compte. Ara ha guanyat confiança en la moto, una màquina que encara té molts vicis d'aquella amb què va començar la temporada (el motor és el que és i no se'n pot canviar ni modificar el caràcter) però que cada vegada es va assemblant més a la de l'any passat. Es tracta d'una volta enrere tan tardana com necessària. “Des del cap de setmana de Mugello tenia al camió un xassís com el de l'any passat, però no el vaig poder provar fins al test a Montmeló”, va confessar. El va recuperar en l'última carrera, a Assen, i li va permetre barallar-se amb Rossi en l'última volta. 

Els dos tests de pretemporada a Malàisia, en què es determina la direcció a seguir a la fàbrica per a la configuració de la moto, el van confondre. Així ho va reconèixer aquest divendres. “Vaig poder rodar molt de pressa i amb un molt bon ritme”, va recordar. Però Sepang, una pista molt ampla i en la qual la calor va emmascarar el rendiment real d'aquell nou motor (tot potència), no és el millor escenari per decidir si una moto funciona com un vol. “Mai havia parlat tant amb els enginyers d'Honda”, va concedir Márquez, entre rialles. “Hem necessitat temps per trobar el camí”, va assumir.