Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

TV3 i la seva confraria

Íntegrament finançats per la ciutadania, els mitjans públics s’haurien de dedicar a comunicar, més que a persuadir, i abans de res a elaborar relats i argumentacions equànimes

En vigílies de Sant Joan, Mònica Terribas va convertir una presumpta entrevista a Artur Mas en un no gaire dissimulat acte de promoció de la seva causa comuna, durant el qual va regalar al seu entrevistat un rosari d'aparents preguntes que eren, de fet, candents víctors i exhortacions perquè segueixi timonejant el procés. Tot just feia quatre setmanes que el programa .Cat de TV3 havia convocat cinc destacats líders de la constel·lació sobiranista per departir, en unànime privadesa, sobre les perspectives de la seva exclusiva obstinació davant les eleccions del setembre vinent. Celebrat quatre dies després d'unes municipals transcendents que ni tan sols van ser esmentades, el conclave va acabar sent adduït davant el consell de redacció de la cadena pel seu cap d'Internacional, Xesco Reverter, com a eloqüent exemple del “sobredimensionament” del procés i de l'excés d'“iconografia independentista” que genera.

Sobre el paper, com a mínim, la indústria audiovisual és capaç de posar-se al servei de la societat democràtica, fomentant la deliberació racional i el pluralisme que la sostenen. I, no obstant això, tant la radiodifusió com la televisió d'aquest país mostren una inclinació alarmant a servir altres amos: siguin els conglomerats de poder dels quals depenen econòmicament i ideològicament; siguin certes faccions socials que, més o menys nombroses, constitueixen només una part de la població, i de la seva heterogeneïtat substantiva. Preocupant i fins i tot condemnable quan la practiquen emissores privades com la COPE o RAC1, aquesta servitud cobra una temible capacitat dissociadora i erosiva –inacceptable des del punt de vista polític, ètic i normatiu– quan les que l'exerceixen són les ràdios i les televisions públiques. Amb estils parcialment diferents, així ho mostren diàriament les que depenen de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (RTVE), controlada per l'hiperimputat i tardofranquista Partit Popular; i també les regides per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), conduïda amb exaltat sectarisme per CDC i els seus satèl·lits, ERC i CUP incloses.

Íntegrament finançats per la ciutadania, els mitjans públics s'haurien de dedicar a comunicar, més que a persuadir, i abans de res a elaborar relats i argumentacions alhora fefaents, equànimes i complexes, llocs al servei d'una societat civil assenyalada per les diferències –econòmiques i polítiques, ideològiques i religioses, ètiques i identitàries–, i no d'una suposada comunitat homogènia no només inexistent, sinó impossible. A l'hora de la veritat, no obstant això, es comporten com a aclaparadors dispositius de persuasió units a les faccions i cabiles que els controlen, i el creixement de les quals abonen al mateix temps.

Aquest abús es produeix diàriament i sense pausa, des de l’esperonador “Desperta, Catalunya!!!” del magazín matinal de CatRàdio fins als soliloquis que i.cat orquestra

Almenys des de les gestes bèl·liques de Buruaga i Urdaci i l'auge de l'aznarat, el PP ha manipulat deplorablement RTVE per tal d'imposar una noció reaccionària i unitarista d'Espanya que, per cert, ha contribuït a encendre la foguera secessionista i a regar amb gasolina les flames. I a aquest costat del paradís, els mitjans que administra la Corpo, amb CatRàdio i sobretot TV3 al capdavant, han anat promovent amb un afany metòdic l'imaginari col·lectiu que pel que sembla ha convocat la història, així com els seus massius i multicolors espectacles.

Aquest abús es produeix diàriament i sense pausa, des de l'esperonador "Desperta, Catalunya!!!" del magazín matinal de CatRàdio fins als soliloquis que i.cat orquestra, passant pels riallers concursos, les sacres concelebracions futboleres, els mapes del temps que retallen els Països Catalans contra el buit, els polidament esbiaixats informatius, la hilarant encara que escairada comicitat de Polònia. I es constata arreu. D'entrada, en la insistència obsessiva en El Tema, convertit en enquadrament determinant de la mirada pública, tant pels esments –i les omissions– que implica, com perquè sobre ell gravita gairebé tot el que hauria de ser-li aliè. I a més, en el reclutament dels tertulians i les fonts informatives; en el caire de les argumentacions i els relats; en el lèxic i la fraseologia amb què s'emparaula aquesta realitat virtual minuciosament construïda, i, en fi, en els inadvertits implícits, els sofismes i les fal·làcies que comporta una persuasió així.

Hi ha talent, sensibilitat i honradesa en molts integrants de TV3 i CatRàdio. Però ja va sent hora que mostrin el pudor i el punt d'honor, la lucidesa i abans de res l'equitat que l'heterogènia Catalunya exigeix i mereix. Els periodistes no poden ser objectius ni mancar de perspectiva. Però és el seu deure respectar el pluralisme i ser equànimes.

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.