_
_
_
_
_

“Veig més talent en la candidatura de Bartomeu”

L’exdirectiu del Barça Evarist Murtra analitza l’actualitat del club blaugrana de cara a les eleccions de dissabte que ve

Ramon Besa
Evarist Murtra, a casa seva, a Barcelona.
Evarist Murtra, a casa seva, a Barcelona.Vicens Giménez

Als 65 anys, Evarist Murta ha declinat formar part del cartell electoral del Barça. Exdirectiu amb Núñez i Laporta, membre de les candidatures de Bassat i de Cambra, el seu lema ja forma part dels discursos de qualsevol aspirant —“quan tinguis dubtes, pensa que és el millor per al Barça”— de la mateixa manera que el seu llegat va ser cabdal per a l'esplendor del Camp Nou: va propiciar que Guardiola entrenés el Barça i va promoure l'acord amb Unicef.

Pregunta. Per què ha dit que no als candidats que li han proposat participar en les eleccions del 18-J?

Resposta. Estic en una etapa de reflexió més que d'acció, pròpia de la meva edat. El meu perfil no s'adapta a les necessitats que exigeix una responsabilitat com la de ser directiu del Barça. Encara que estem a punt de culminar el desitjat canvi generacional, encara em necessiten i ja sóc un avi. I quan un és avi ha d'exercir d'avi.

P. No li sembla que la campanya és fins a cert punt anodina?

R. Des del 2003, el club viu la millor època dels seus 117 anys d'història. No només quant a títols sinó també respecte a l'empatia que desperta al món i també en l'aspecte econòmic. I en certa manera els quatre candidats han tingut alguna cosa a veure amb l'esplendor. Així que em pregunto: "Què està passant quan algú assegura que s'enfronten models oposats o el blanc contra el negre?". No ho veig així. Laporta va capgirar completament el club el 2003 després de la nefasta herència del trienni negre (2000-2003), Rosell va heretar una institució molt millorada i el president que surti elegit rebrà una entitat meravellosa. No són unes eleccions polítiques en què es presenten partits amb filosofies diferents, sinó que tenen més a veure amb l'elecció d'un secretari general d'un partit.

Si algú busca distanciar-nos [amb Guardiola] per aquest assumpte perd el temps”

P. No preveu cap situació de risc en funció del president elegit?

R. Si la junta sortint es caracteritza per alguna cosa és per haver fet una bona tasca econòmica. No es parla de l'equip, els socis estan d'acord amb els jugadors que proposa l'entrenador, un tècnic acreditat. I em sembla bé l'aposta per l'Espai Barça, més sostenible que la proposta de l'anterior junta. Ara es tracta que cada soci triï qui creu que gestionarà millor el club.

P. Vostè ha estat sempre contrari a l'aval disposat per la Llei de l'Esport per als clubs que no són SAD?

L'aval és agreujant, discriminatori i prescindible; resulta inoperant”

R. L'aval és agreujant, discriminatori i prescindible. Té més a veure amb la democràcia orgànica que amb la de debò. Ja no em vull referir a la possibilitat que a un candidat l'avali un desconegut o que l'elegit utilitzi actius del club, sinó al que ha passat en les dues últimes juntes: cada directiu —ja siguin 18 o 20— avala la seva part proporcional, i llavors resulta molt difícil governar el club perquè els 20 membres del consell que hi han posat els seus diners pensen legítimament que tenen dret a saber tot el que passa cada dia al club, circumstància que suposa una gran pressió per als executius que el porten; la majoria s'acaben cremant perquè no poden satisfer tots els que hi estan implicats. L'aval és d'una inoperància total perquè, a més, els interessos de la directiva sortint són contradictoris amb la directiva entrant. Al final, la majoria de gent responsable no s'hi juga el seu patrimoni per avalar. Cap president ha lluitat perquè no s'hagi d'avalar perquè sap que és una condició que complica la vida als que vulguin substituir-lo. Jo estic segur, per exemple, que Ernest Lluch hauria estat un excel·lent directiu, però no ho va poder ser perquè no podia avalar. Vam intentar que es derogués l'any 1993 amb Vilaseca, però Núñez no va voler.

P. Tampoc s'ha trobat la manera de capitalitzar el club sense controvèrsia. El patrocini de Qatar n'és un exemple.

R. A part de totes les coses que ja s'han dit, a mi em molesta molt que per als qatarians el seu equip sigui el París Saint Germain i no el Barça. Van voler fitxar Messi i després Neymar. Així que de vegades el Barça sembla una franquícia. Cal tenir en compte, malgrat això, molts condicionants. Si volem unes seccions potents, que no pugin les quotes dels socis —ara costa pràcticament el mateix veure Messi que Tamudo— i renunciar a un patrocinador determinat, això significa disposar de 130 milions menys que el Madrid: 60 pel patrocinador, 30 per les seccions i 40 per ingressos del camp. La meva aspiració seria continuar amb Unicef i trobar un patrocinador que pagués els diners que abona Qatar per fer publicitat d'Unicef. I per a això es necessita talent; i és possible perquè tenim Messi. Unicef no era un fi en si mateix sinó una manera d'arribar als nens. Cal intentar retornar als nens més desfavorits l'opulència que envolta el futbol. Si això s'hagués fet amb la divisa "més que un club", Unicef hauria estat un patrocinador irreversible.

P. A qui votarà, doncs, el 18-J?

R. He dubtat molt. El cor em diu una cosa i el cap una altra. Em va costar entendre per què Rosell i Bartomeu van actuar amb rancor amb els anteriors directius i van propiciar una acció de responsabilitat social després de parlar d'unitat. Va ser molt més generós Laporta amb Gaspart, cosa que l'honra, que Rosell i Bartomeu amb Laporta. Dit això, el club necessita ara gestors de primera línia als despatxos i un control exhaustiu de la despesa. I particularment veig més talent per gestionar el club, pel que jo entenc com a necessari, en la candidatura de Bartomeu que en la de Laporta. Parlem de credibilitat i d'experiència i de persones que conec més que d'altres —per exemple, dels membres de la comissió econòmica estatutària.

P. Una resposta sorprenent perquè Guardiola, el seu amic, ha donat el seu suport justament a l'altre candidat, a Laporta.

R. No és un tema important; a Pep li tira més el grana i a mi el blau, però els dos som culers. Si algú busca la polèmica i vol distanciar-nos per aquest assumpte perd el temps. Vull dir, en qualsevol cas, que el gran canvi del Barça es va articular a partir del fitxatge de Ronaldinho i després del de Guardiola i, naturalment, amb la presència de Messi. I aquest és un mèrit de Laporta. La directiva sortint va procurar seguir la pauta, com s'ha comprovat amb Luis Enrique.

P. Està d'acord també amb el comportament de la Junta Gestora?

R. Ha fet bé fitxant Arda Turan, però jo no fitxaria mai un jugador de 28 anys per 41 milions d'euros.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_