Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El penúltim burgès

Rodés va encarnar els valors més clàssics de la burgesia: esforç personal, obertura mental, cosmopolitisme de maneres

Leopoldo Rodés, empresari, mecenes, amfitrió, ha mort avui als 80 anys en un malaurat accident de trànsit. Rodés deixa soles moltes persones, perquè va acollir tothom. Rara espècie del millor d’una burgesia barcelonina i catalana en procés d’extinció, va encarnar els seus valors més clàssics (esforç personal, obertura mental, cosmopolitisme de maneres) i va pugnar per ressuscitar-los. Innovar encara que molesti, escoltar l’insòlit, integrar els diferents, i fins i tot els oposats, aquests eren els seus lemes, que va practicar amb valor fins ahir mateix.

Com a empresari individual, va aterrar amb èxit en un sector volàtil, curiós i dinàmic, característiques que tant li convenien: la comunicació i la publicitat. Va muntar un imperi, Media-Planning, que va fer després el salt internacional en entroncar amb els francesos d’Havas, on ell –i ara, els seus– segueixen exercit un paper de primera línia. Com a empresari que mirava més enllà de la seva pròpia companyia, va agrupar els interessos dels seus col·legues a l’Institut de l’Empresa Familiar, i va aconseguir dels governs de Felipe González un estatut societari específic per a la petita empresa, cosa indispensable en un país sotmès a l’estreta dualitat de la gran multinacional i el petit taller minimalista de l’autònom.

Rodés ha seguit sempre una norma de conducta contrària al seguidisme, al gregarisme i a la inanitat que molts dels qui són rics (com ell) es figuren com a paradigma ideal de la misèria moral remunerativa. Res de la seva ciutat no li va ser aliè. Com a coetani dels últims epígons de la dictadura i els primers trencadors de la democràcia, va triar ser pont, i per les seves catifes transitaven ambdues tribus. Joan Antoni Samaranch i Pasqual Maragall van trobar en ell (i en la seva família) propici terreny de trobada i arbitratge on van forjar el suport de les empreses als Jocs Olímpics, la dilució dels recels de la vella casta mundial davant dels dirigents que emergien, la pissarra on compartir dissenys, i el plat escarit i gustós i el més equilibrat Dry Martini de tota la Península. Sempre hi va ser quan va fer falta. Emocionat, discret, acompanyant la torxa el 5 de juny del 1992, en l’Olímpia avui patidora. Com a ciutadà honrat de Barcelona, deixant la pell en altres envits, l’Olimpíada Cultural, la creació del Museu d’Art Contemporani (en un model consorciat publicoprivat més que original, llavors), en què tant l’ha acompanyat la seva (ferma i discreta) dona, Ainhoa. En la resurrecció del Liceu incendiat per un atzar estúpid.

Però contra tota idea parroquialista, que detestava sense una mala paraula cap a les persones que la sostenien (i sostenen), Rodés va seguir el deixant de l’empresariat català que solia crear mercat espanyol, des del barcelonisme apassionat i la catalanitat cautelosa. Va enllaçar amb els March –quan ja eren el símbol de l’empresariat més liberal– i va encapçalar el Banc del Progrés. Va sintonitzar fins a l’última corxera amb Jesús Polanco i es van fer confrares en l’aventura televisiva de Canal Plus. Es van donar suport i esforç personal. I afecte. I ho va pagar car, com a únic empresari espanyol (amb Polanco i el seu llavors adlàter, Juan Luis Cebrián) al qual el caudillisme li va prendre durant molt temps el passaport, aquell tipus de petita venjança pròpia del baixaznarisme. I després va donar suport tant com va poder a la internacionalització de La Caixa, emprant a fons la seva relació amb Carlos Slim. Però no posava més interès en aquesta gent poderosa que en els intel·lectuals, els artistes, els periodistes i bohemis, als quals escoltava a la seva gran taula d’amfitrió embadalit, delectant-se entre els seus quadres de Tàpies i de Blas de Ledesma. Abans que un dividend, preferia una idea o una frase de fortuna. Penúltim burgès, que algú reculli la teva entranyable sembra.

MÉS INFORMACIÓ