Selecciona Edició
Connecta’t

“La vida de Neus Català no te l’acabes”

Mercè Arànega posa veu a la deportada dels camps nazis en un emotiu espectacle del Festival Grec

Mercè Arànega davant d'una foto de Neus Català.
Mercè Arànega davant d'una foto de Neus Català.

Neus Català (els Guiamets, Priorat, 1915), que va conèixer un dels grans, espantosos escenaris de l'horror nazi, el camp de Ravensbrück, on va ser internada, veu ara com la seva vida, incloent-hi aquell terrible episodi, arriba a l'escenari de debò, el del teatre. Un cel de plom, la novel·la biogràfica sobre l'exdeportada que va publicar el 2012 l'escriptora Carme Martí (Amsterdam Llibres), s'ha convertit en la base d'un espectacle amb el mateix nom que dirigeix Rafel Duran i interpreta la popular actriu Mercè Arànega. La peça, amb dramatúrgia de Josep Maria Miró, es va estrenar oficialment ahir a la nit a la Sala Muntaner de Barcelona en el marc del festival Grec.

Arànega desgrana sola en escena la memòria feta novel·la (i teatre) de la valenta, entranyable i tossuda lluitadora antifeixista que el 7 d'octubre complirà cent anys (encara que consta com a inscrita el 15 de juny, després de perdre's la documentació durant la Guerra Civil i ja se li ha celebrat l'aniversari).

“No he estat a Ravensbrück, però sí a Auschwitz, així que tinc una idea del que ella va viure”, explica Arànega, que subratlla amb admiració que la vida de l'exdeportada, de tan intensa, “no te l'acabes”.

“Tu faràs de mi? Doncs tens feina!”, va dir la supervivent de Ravensbrück a l’actriu

L'espectacle, un monòleg, és una adaptació dramatúrgica de la novel·la que, com feia aquesta, recorre els moments més importants de l'existència de Català. “Hem hagut de seleccionar i retallar molt, però hem volgut conservar les parts essencials, la República i el compromís polític, la Guerra Civil, la fugida per la frontera amb els orfes de Premià de Mar, la lluita amb la Resistència francesa, la caiguda en mans de la Gestapo, la deportació...”. També han considerat imprescindible introduir l'entrevista amb Montserrat Roig en què s'assenyala que les dones deportades eren “les oblidades entre els oblidats”.

L'obra de teatre, igual que la novel·la, està explicada en primera persona i no segueix un ordre cronològic, sinó que es desplaça cap al passat i el futur de Neus Català des del moment concret en què, presa dels alemanys, es troba a bord del vagó que la porta al camp de Ravensbrück, on la rebran els corbs relluents dels boscos de Prússia i aquells altres còrvids que eren les SS i la seva versió femenina no menys cruel, les Aufseherinnen. Arànega explica que tenien dubtes que el públic pogués seguir bé aquells canvis temporals, però que l'experiència amb els espectadors en les funcions prèvies demostra que ho fan perfectament. De fet, en la representació del diumenge el públic va acabar aplaudint dempeus. L'espectacle (fins al dia 26) dura una hora i cinc minuts. “Són 28 pàgines completes que haig de dir!”, s'exclama Arànega, que considera l'obra un repte no només artístic sinó també amb un fort component de compromís social.

L'actriu recalca que, estrictament, ella no interpreta Neus Català. “Jo sóc la veu de la Neus, però no sóc la Neus, és impossible encarnar-la dels 20 anys als 99, no en faig cap intent, ni tan sols porto les seves característiques ulleres de pasta. Sóc un canal per a la seva veu”. Arànega apunta que l'escriptura del text és molt narrativa, encara que sigui en primera persona”. L'actriu afronta el tan emotiu material des de la contenció. “Intentem no fer un gran drama, ella mateixa no ho fa mai, encara que hi ha moments d'enorme dramatisme, com l'arribada al camp o la descripció de la infermeria, un lloc brutal”.

De llàgrimes, continua, només n'hi ha un moment, quan la protagonista llegeix la carta que li anuncia la mort del seu primer marit, el també maqui Albert Roger, el dia abans de l'alliberament del camp de Bergen-Belsen, on estava pres.

Pregunto a l'actriu si ha tingut contacte personal amb Neus Català. “I tant! La vam anar a veure a la residència dels Guiamets on viu i va venir a prendre un cafè amb nosaltres al bar del costat. T'explica el que ella vol. Quan li van dir que jo era una actriu que faria d'ella, em va mirar molt fixament i em va dir amb aquella conya tan especial seva: 'Tu faràs de mi? Doncs tens feina!' Quina dona! Geni i figura!”