L’embolic de la llista
Una candidatura sense polítics és motiu de debat entre els articulistes
Amb el rerefons de la pugna entre Mas i Junqueras per controlar la llista sobiranista, sobre com ha de ser la llista unitària de l’independentisme el 27-S, Òmnium n’ha proposat una sense polítics. ERC i la CUP defensen aquest model que l’ANC finalment també accepta. Una situació que posa molta pressió a Mas i CDC, promotors inicials de la llista única però sense excloure els polítics. Això ha generat un debat sobre la necessitat dels polítics… per fer política.
El director d’El Periódico, Enric Hernàndez, publica avui un article on exposa la dificultat dels periodistes per explicar què passa quan “l’abisme entre el que els polítics diuen en públic i el que de veritat pensen és de tal magnitud que un no sap si està publicant cròniques polítiques o contes de fades”. Si al final cristal·litza la llista cívica sense partits ni polítics, argumenta, Mas haurà arrossegat tota la família sobiranista al marc mental que va dibuixar en la seva conferència del 25 de novembre, on per aconseguir unes eleccions plebiscitàries, l’independentisme s’ha d’unir i congelar temporalment “debats ideològics d’ordre menor com la justícia social, el model econòmic o el repudi de la corrupció”. Aquesta candidatura concorreria a les eleccions sense cap més programa que la independència com a finalitat en si mateixa. Però seria la llista de Mas, sense Mas.
Enric Hernàndez destaca l’abisme entre el que els polítics diuen en públic i el que de veritat pensen
Cal polítics?
Vicenç Villatoro (Ara, 6 de juliol) creu que el sobiranisme té la sort de tenir uns quants líders polítics molt bons, encara “que no sempre s’entenguin”. Seria un error, escriu, voler fer un procés polític desaprofitant els bons polítics que tenim. “Com hi han de ser, no ho sé. Només sé que hi han de ser”. Jordi Cabré (El Punt Avui, 6 de juliol) considera que un moviment polític pot necessitar que els líders polítics siguin generosos, però no invisibles. I conclou: “Compte a fiar-ho tot a un plantejament sardanista sense cap polític actiu: sí, la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan…i també de les que es desfan”. Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, 6 de juliol) escriu que no s’entendria prescindir de Mas, Junqueras i Fernàndez com tampoc s’entendria que abans de les eleccions no es pacti “com sàviament demana el líder d’ERC”, un Govern ampli que es responsabilitzi de la meta i del dia a dia. Joan B. Culla, a Els matins (TV3, 7 de juliol) recorda que els consellers no cal que siguin candidats escollits, però el president del Govern sí que ha de tenir la condició de diputat del Parlament. El catedràtic de Princenton Carles Boix (Ara, 8 de juliol) creu que si el 27-S ha de ser realment un referèndum i l'obstacle per tancar una llista única és la participació de polítics en actiu, "la llista haurà de construir-se amb personalitats només del món civil". "En tot cas, la durada del Parlament elegit el 27-S seria limitada (...) es convocarien noves eleccions, de caràcter ordinari (no plebiscitari) per formar govern i elaborar l'estructura constitucional d'un país independent".
Compte a fiar-ho tot a un plantejament sardanista sense cap polític actiu Jordi Cabré
Antón Costas (La Vanguardia, 1 de juliol) parlant de les confusions del procés es preguntava ja fa més dies: "Es votarà una llista de líders clars o es votaran llistes de ciutadans? (...) Qui presidirà la Generalitat i es responsabilitzarà de governar?“. El Punt Avui, en un editorial del 3 de juliol, es queixava que, a hores d'ara, no se sap quines llistes concorreran, “ni amb quines fórmules, ni quins seran els caps de cartell”. Albert Pla Nualart (Ara, 5 de juliol) es preguntava “Els polítics no són civils?”. “Alguns han dit que què era això de la llista civil. Que potser els polítics són militars?, s’han exclamat. Queda molt bé dir-ho però ignoren el clam més unànime que ha sortit de la crisi: No ens representeu!”. Manuel Cuyàs manifesta (El Punt Avui, 2 de juliol) que des que Mas va proposar a les entitats una llista que “ell està disposat a no encapçalar per anar situat entre Pilar Rahola i Salvador Cardús, jo estic molt trist perquè penso que així, sense subjecte i amb l’ordre dels factors a passeig, no anirem enlloc ni tenim temps, líquid o sòlid, d’arribar-hi”.
Sobre aquests moviments cal retenir l’article conjunt que van firmar, entre d’altres, Oriol Junqueras i David Fernàndez (El Periódico, 2 de juliol): “Pretendre regalar la demanda social majoritària a un sol criteri, intentar transferir el potencial democràtic a una única opció o reduir el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa –i els canvis d'hegemonia– de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa fàcil –massa fàcil, gairebé de manual– per simplificar i menystenir les bases del canvi polític i social que vivim (…) En aquesta estranya pinça, alguns ens demanen que renunciem a la justícia social –ni més ni menys– en nom de la llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a la llibertat política del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia social”. Muriel Casals, presidenta d’Òmnium, insisteix avui (El Punt Avui, 8 juliol) que cal “actuar amb la màxima unitat possible. No es tracta de posar condicions a la independència, ara cal aconseguir l’instrument”. “La diversitat és compatible amb la unitat”, conclou.
Que potser els polítics són militars? Queda molt bé dir-ho però ignoren el clam més unànime que ha sortit de la crisi: No ens representeu! Albert Pla Nualart
Toni Bolaño acut al lehendakari basc (La Razón, 3 de juliol) que va afirmar que el dret a decidir no és quelcom que es resumeix en un acte plebiscitari i que no li agradava “que el malestar català sigui liderat per plataformes”. Conclusió, diu Bolaño, el lehendakari al·lucina amb el moviment separatista català que va sortir a buscar llana i, a poc a poc, acabarà esquilat. Astrid Barrio, professora de Ciència Política (El Periódico, 3 de juliol), creu que hi ha una estratègia suïcida de subhasta dins del nacionalisme. “Cada partit supera l’oferta existent amb exigències més extremes i com que l’oponent no es pot permetre el luxe de perdre vots (…) radicalitza la seva posició”. Joan Fuguet (Nació Digital, 8 de juliol) recorda que queden dos mesos i escaig per a l’inici de la campanya electoral. "Sí, la campanya del 27-S. I sí, no ho tenim clar i hi ha certa ferum covarda. La prova són les llistes. Més ben dit la llista de còctels de llistes. Per una banda me n’alegro. En aquest país àcrata en què vivim ens anem adonant que fan falta els polítics". I acaba: "Guanyarem. Però prou d’emmirallar-nos. I sobretot amb segons qui. Al final tot plegat per acabar dient al del costat: jo la tinc més llarga".
A les tertúlies de ràdio ja es fan travesses sobre qui hauria de ser en aquesta llista única. Mònica Terribas plantejava que "ara veurem si del laboratori on treballen tots aquests alquimistes en surt una llista i si es sòlida o no".
L’enquesta del CEO
Hi ha una estratègia suicida de subhasta dins del nacionalisme Astrid Barrio
I amb tot això, a la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), els ciutadans contraris a la independència superen en set punts els que en són partidaris. Saúl Gordillo (El Periódico, 6 de juliol) creu que els independentistes no han pres nota del referèndum escocès. El més grans de 65 anys són els més reticents a la independència. La victòria o derrota del sí català depèn, conclou, dels avis. Màrius Carol (La Vanguardia, 6 de juliol) interpreta que els ciutadans comnecen a veure que l’independentisme no és el quixotesc bàlsam de Fierabrás que ho cura tot. “No es tracta d’amagar les sigles dels partits, sinó de proposar solucions per abordar els problemes més immediats”. I Enric Juliana, al mateix diari, creu que l’enquesta dóna la raó als que defensen, com ell, que l’independentisme es reescalfa en el nucli. I es refreda a la perifèria. “La proposta de la gran llista civil independentista, sense polítics, sorgeix d’aquesta necessitat calòrica. Som davant la podemització del sobiranisme, amb por davant l’auge de Podem i els seus hologrames. La insomne competició entre CDC i ERC (…) podria arribar a l’apogeu cremant tots els seus actius”.
