El que ens ensenya Grècia

Grècia encara ens segueix ensenyant coses. Com si no haguessin passat els segles. Ni els romans, ni els otomans, ni els cops d'estat dels anys trenta, ni el dels coronels, ni el de les sucoses alternances entre socialistes i la dreta. Grècia ens ensenya, per exemple, que quan un ministre comença a ser el problema en lloc de la solució ha de dimitir. Varufakis era un excel·lent coneixedor del que gestionava, però li va faltar saber que per negociar a Europa si portes corbata i no els insultes (encara que s'ho mereixin), et miren molt millor. Així està Europa, però mentre no moguem ni un dit per canviar-la és això el que hi ha.

Grècia ens ensenya més coses, a més d'anar més mal o més ben vestit a una reunió amb la troica o gastar simpatia d'orella a orella. Grècia ens ensenya que la política és una cosa molt seriosa. I que la gestió de la democràcia no ho és menys. Dic això perquè diumenge el líder de Podem, Pablo Iglesias, va pronunciar una frase molt de titular: “Amb el no guanya la democràcia”. Iglesias hauria de saber (prego que ho sàpiga) que amb el sí també hauria guanyat la democràcia. Per això dic que la democràcia, i la política, tant la seva gestió al carrer com als passadissos dels parlaments o als despatxos de Brussel·les, no són mai bufar i fer ampolles.

Només llegint l'Ètica a Nicòmac un sap que Rajoy no pot dir, com va dir fa exactament una setmana, que amb el no Grècia sortiria de l'euro. No sé si ho va dir per una convicció equivocada o simplement perquè calia aprofitar algun míssil contra Podem. Fa dos dies, el seu ministre d'Economia va matisar el que graníticament va vociferar el seu cap, és a dir, que aquest no convida ara a tornar a la taula de negociacions. La memòria selectiva també és política, encara que no ens agradi gens.

A Catalunya, Grècia també podria ensenyar-nos bastant. El país hel·lènic no són només la seva edènica Ítaca ni tampoc la sensual poesia de Cavafis. Grècia i la seva crisi injusta (injusta, sí, encara que es difongui per Europa que els grecs són uns ganduls i que la seva productivitat no els va fer viure mai per sobre de les seves possibilitats) ens ensenyen que les sobiranies nacionals ja no són tan absolutes. Que has de sincronitzar el teu país, t'agradi o no, amb la resta de països que componen l'ara com ara mal anomenada Unió Europea. Ara mateix si es compten els que van votar a Grècia pel no i pel sí, sumen més de cinc milions de persones que volen seguir a Europa (com si ells no l'haguessin fundat, juntament amb la democràcia).

Jo no sé quan menteix Artur Mas, però sí quan no diu tota la veritat

Artur Mas també va donar suport com a portaveu al sí grec per Europa. No deixa de cridar l'atenció tant europeisme del president de la Generalitat, quan sap que si guanya el sí a la independència a Catalunya en les pròximes eleccions, que ell ha convertit en plebiscitàries, haurà de fer cua per ingressar de nou a la Comunitat Europea, a més de deixar en suspens la moneda que farem servir per comprar els croissants o les entrades del cinema. Per això dic que la política és una qüestió molt complicada.

És clar que si deixes de dir la veritat i comences a mentir i a disfressar la realitat potser fas que tot sigui més resplendent. Però fet i fet, no menys dolorós. Jo no sé quan menteix Artur Mas, però sí quan no diu tota la veritat, que és una cosa equivalent però sense que sembli tan greu. No diu tota la veritat sobre l'estatus d'una Catalunya independent a Europa. No diu tota la veritat quan, juntament amb Junqueras, afirma que l'únic enemic dels catalans és l'Estat espanyol i tots aquells que el secundin, referint-se a Podem i a l'esquerra aglutinada al voltant d'Ada Colau.

I tant que Grècia ens ensenya molt. Ens ensenya que la democràcia no és perfecta (ells que la van gaudir perfecta durant el govern de Pèricles), però que si Europa no l'exerceix amb pluralitat d'idees (econòmiques, socials i polítiques) i comptant amb homes i dones actives en l'esfera pública i no mers figurants i, sobretot, sense fer-li gens de cas a Keynes, la imperfecció serà una virtut al costat del que ens pot caure a sobre. Hanna Arendt va escriure sobre aquesta apassionant i greu matèria. Potser estem a les portes d'un espai polític inèdit, que diria la pensadora. En el començament del que és nou. Déu no ho vulgui.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari