Selecciona Edició
Connecta’t
GREC 2015

Decebedor ‘W.W. (We Women)’, de Sol Picó, al Mercat dels Flors

La ballarina reflexiona sobre la marginació de la dona al món

Foto promocional de l'espectacle de Sol Picó.
Foto promocional de l'espectacle de Sol Picó.

A W.W. (We women), de Sol Picó, els brillants moments coreogràfics s'alternen amb altres d'avorrits i de poca consistència coreogràfica, una llàstima. Aquesta peça, que es va estrenar dilluns a la nit al Mercat dels Flors de Barcelona, en el marc de la programació del Grec 2015, era una de les perles del festival, ja que el ball huracanat de la Picó ja fa més de vint anys que enlluerna el públic.

L'autora intenta reflexionar a W.W. (We women) sobre la dona marginada a tot el món, però no aconsegueix transmetre cap missatge que sigui creïble. Ni la dramatúrgia signada per Roberto Fratini —l'autor de moda entre els nostres grups de dansa contemporània—, ni el vocabulari gestual de Picó aconsegueixen entendre's per expressar un tema tan ric en interpretacions. Durant els llargs seixanta minuts que dura el muntatge l'espectador s'adona que les bones idees volen sortir a l'escenari, però no ho aconsegueixen.

Picó col·loca l'acció en una escenografia signada per Joan Manrique, que situa aquestes dones en un campament gitano. Les tendes de campanya i la sorra, que inunda l'espai escènic, creen un marc que aviva la curiositat de l'espectador, però no resulta convincent, és un miratge momentani. El recurs de la pluja de sorra ha estat molt utilitzat per altres coreògrafs i aquí és del tot gratuït. Molt bé per les intèrprets del muntatge, Julieta Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa i la mateixa Picó, quatre ballarines de diferents races i molt diferents físicament, que ballen amb dinamisme i exhibeixen un gest provocatiu. El seu ball és una barreja de violència i complicitat. No obstant això, és un ball escàs en aquesta ocasió, ja que Picó ha optat per la dansa-teatre.

En finalitzar l'espectacle, quan vaig agafar el metro, vaig coincidir amb un grup d'espectadors que lamentaven “què poc que han ballat”. Compte, Sol, que el teu fort és ballar! No obstant això, ella personalment va ballar de manera magistral a W.W. (We women), dansant només amb la sabatilles de punta vermelles, un fragment que té el seu origen en la seva coreografia Bésame el cactus (2000). En aquest muntatge aquest solo és una solució recurrent.

Un encert de l'espectacle és la interpretació musical d'Adela Madau, Lina León i Marta Robles, que a través del violí i la percussió apropen el flamenc a les ballarines i participen activament en el muntatge.