Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Posar fi a la sagnia de Grècia

Fins i tot els partidaris més fervents de la Unió Europea haurien de respirar alleujats

Un operari fa tasques de manteniment a la seu del BCE, a Frankfurt (Alemanya). Ampliar foto
Un operari fa tasques de manteniment a la seu del BCE, a Frankfurt (Alemanya). Getty

Europa va esquivar una bala diumenge. Els votants grecs, que van frustrar moltes prediccions, van donar suport amb contundència al rebuig del seu Govern a les demandes dels creditors. I fins i tot els partidaris més fervents de la Unió Europea haurien de respirar alleujats.

Naturalment, no és així com ho veuen els creditors. La seva versió, de la qual s'ha fet ressò bona part del sector mediàtic, és que el fracàs del seu intent per acoquinar i sotmetre Grècia ha estat un triomf de la irracionalitat i la irresponsabilitat sobre els assenyats consells tecnòcrates.

No obstant això, la campanya de la intimidació —l'intent d'atemorir el poble grec tallant el finançament dels bancs i amenaçant amb el caos general, amb un objectiu gairebé ostensible de fer fora l'actual Govern d'esquerres— va ser un episodi vergonyós en una Europa que afirma creure en els principis democràtics. Si aquesta campanya hagués tingut èxit, s'hauria establert un precedent terrible, tot i que els creditors tinguessin raó.

Per més inri, no en tenen. La realitat és que els suposats tecnòcrates europeus són com els metges medievals que insistien a sagnar els seus pacients, i quan el seu tractament els afeblia encara més, exigien noves sagnies. Un sí a Grècia hauria condemnat el país a més anys de patiment amb polítiques que no han funcionat i que, aritmètica en mà, no poden funcionar: és probable que l'austeritat contregui l'economia a més velocitat del que redueix el deute, per tant tot el patiment és en va. La victòria aclaparadora del no ofereix almenys una oportunitat per esquivar aquest parany.

MÉS INFORMACIÓ

Però com es pot enginyar una fuita semblant? Hi ha alguna manera que Grècia continuï a l'euro? I en qualsevol cas, és l'ideal?

La pregunta més immediata concerneix els bancs grecs. Abans del referèndum, el Banc Central Europeu va tallar l'accés als fons addicionals, fet que va propiciar el pànic i va obligar el Govern a tancar els bancs i imposar controls de capitals. Ara el BCE s'enfronta a una decisió complicada: en cas de reprendre el finançament normal estarà admetent que la congelació prèvia era política; però si no ho fa, a efectes pràctics estarà obligant Grècia a introduir una nova moneda.

En concret, si els diners no comencen a fluir des de Frankfurt (seu central del BCE), Grècia no tindrà més remei que començar a pagar els sous i les pensions amb pagarés, la qual cosa constituiria de fet una moneda paral·lela, i que aviat podria convertir-se en el nou dracma.

Suposem, en canvi, que el BCE reprèn els préstecs normals i que la crisi bancària amaina. Això no resol la qüestió de com reprendre el creixement econòmic.

En les negociacions fracassades que van conduir al referèndum del diumenge, el principal escull era la petició grega d'obtenir un alleujament permanent del deute que eliminés la nebulosa que cobreix la seva economia. La troica —les institucions que representen els interessos dels creditors— s'hi va negar, encara que ara sabem que un dels membres de la troica, el Fons Monetari Internacional, havia arribat a la conclusió, de manera independent, que el deute de Grècia no pot pagar-se. S'ho tornaran a pensar, ara que l'intent per fer fora del Govern la coalició d'esquerres ha fracassat?

No en tinc ni idea, i en qualsevol cas, ara hi ha un argument potent que la sortida de Grècia de l'euro és la millor de les males opcions.

Imaginem, per un moment, que el país hel·lè mai hagués adoptat la moneda comuna; que s'hagués limitat a establir el valor del dracma en relació amb l'euro. Segons una anàlisi d'economia elemental, què caldria fer ara? La resposta, aclaparant, seria que Grècia hauria de devaluar, deixar caure el valor del dracma, tant per fomentar les exportacions com per sortir del cicle de deflació.

Per descomptat, Grècia ja no té la seva pròpia moneda, i molts analistes acostumaven a afirmar que l'adopció de l'euro era un pas irreversible; al cap i a l'últim, qualsevol indici de sortida desencadenaria un pànic bancari i una crisi financera devastadora. No obstant això, a hores d'ara, aquella crisi financera ja s'ha produït, i els costos més importants de la sortida de l'euro ja s'han pagat. Així doncs, per què no anar a la recerca dels beneficis?

Funcionaria la sortida de Grècia de l'euro igual de bé que la reeixidíssima devaluació islandesa de 2008 i 2009, o l'abandó a l'Argentina de la política d'equiparar el peso al dòlar de 2001 i 2002? És possible que no; però pensem en les alternatives. Tret que Grècia obtingui una quitança considerable del seu deute, i pot ser que ni tan sols llavors, abandonar l'euro suposa l'única via de fuita plausible del seu interminable malson econòmic.

I siguem clars: que Grècia acabi abandonant l'euro no significarà que els grecs són mals europeus. El problema del deute grec reflecteix tant la irresponsabilitat dels creditors com la dels deutors i, en qualsevol cas, els grecs ja han pagat amb escreix pels pecats del seu Govern. Si no poden tirar endavant amb la moneda comuna europea és perquè aquesta moneda no ofereix un respir als països en dificultats. Ara, el més important és fer tot el que sigui necessari per acabar amb la sagnia.

Paul Krugman va rebre el Premi Nobel d'Economia el 2008.

© The New York Times Company, 2015.

Traducció de News Clips.

MÉS INFORMACIÓ