Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sobre llistes i líders

L'independentisme intenta unificar dreta nacionalista i esquerra per aconseguir l'efecte plebiscitari i omplir un buit de lideratge

La proposta de presentar a unes eleccions parlamentàries una candidatura sense polítics és una de les idees més surrealistes entre les moltes que en els últims anys mostren la desesperació a la qual ha arribat el debat públic a Catalunya des de 2010, l'any de la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Se sobreentén que els qui preconitzen la candidatura sense polítics són uns polítics que es diferencien dels altres en què encara no han entrat en l'engranatge institucional remunerat. Si hi entressin serien com els altres. La llista sense polítics hauria passat a ser una llista de polítics.

La veritat és que sona malament. Molt malament. L'opció “sense polítics” pretén expressar, en realitat, un rebuig al partidisme. El partidisme, no obstant això, és al seu torn una expressió del pluralisme i sense pluralisme no hi ha vida política, com gairebé tothom sap. La representació i defensa d'interessos parcials, els que siguin, que és el que en democràcia fan els partits, és percebuda en aquest cas com una molèstia pels qui pretenen que hi hagi uns interessos superiors a tots els altres, que són els interessos nacionals defensats per ells.

El recurs a erigir-se com a genuí i desinteressat representant de la nació per sobre dels partits és tan vell com la política nacionalista. És un factor de competició. Un dels més potents i eficaços, per cert, juntament amb la defensa dels interessos econòmics de classe, amb el qual sovint es barreja i crea força confusió.

En la lluita pel poder, uns competeixen atribuint-se les aspiracions de la nació. Uns altres aspiren a representar els interessos dels rics i propietaris. Uns altres volen ser la representació dels assalariats. I així, el que doni de si cada societat, que acostuma a ser molt i bastant variat.

Si hi hagués un Jordi Pujol en edat i forma (i lliure de sospites) a ningú li passaria pel cap anar a unes eleccions sense polítics

Té la seva lògica que en un moment d'agitació independentista sigui en l'àmbit nacionalista on hagi sorgit ara l'intent de configurar una candidatura electoral sense partits. Però és una il·lusió, o una excusa, la idea que hi ha política sense interessos de part. De la mateixa manera que és un infantilisme parlar de candidatures sense polítics. És molt senzill: la política sense polítics no existeix.

Si es furga en el fons d'aquesta proposta el que es troba, paradoxalment, és una absència de lideratge. Un buit. Allà on hauria d'haver-hi una personalitat potent, capaç de galvanitzar els seus seguidors i arrossegar a les seves posicions almenys una majoria electoral, el que hi ha és una sèrie de grups i entitats dedicades a empènyer uns altres a fer allò que, finalment, ells volen fer però no s'atreveixen a dur a terme en solitari: la proclamació de la independència. Si aquest és el projecte, algú hauria de tenir la capacitat de dirigir-lo, de tenir al cap la manera de portar-lo a la pràctica.

L'univers de l'independentisme català està arribant a un punt de maduració, està arribant l'hora que algú es posi al capdavant i assumeixi la responsabilitat d'haver portat la situació fins on es troba. Per dir-ho ràpid i clar: si hi hagués un Jordi Pujol en edat i forma (i lliure de sospites) a ningú li passaria pel cap anar a unes eleccions sense polítics. O, si es vol un exemple més llunyà, si hi hagués un Francesc Macià, no hi hauria massa dubtes sobre lideratges.

Qui es troba situat en un lloc adequat per jugar aquest paper, Artur Mas, l'actual cap de Govern i líder de Convergència Democràtica, més aviat sembla estar buscant algú que el substitueixi. Es presenta com el no-líder. Ell és qui ha brindat la idea de renunciar fins i tot a presentar-se de nou a les eleccions, si això permet unificar la dreta nacionalista i l'independentisme d'esquerres. En realitat competeix amb el líder de l'altre partit independentista, Oriol Junqueras, d'Esquerra Republicana. Entre ells hi ha el joc.

El debat sobre si hi haurà tres, dues o una llista independentista les properes eleccions al Parlament suggereix, no obstant això, que al món nacionalista no hi ha a hores d'ara una hegemonia clara. O almenys suficientment clara per a l'envergadura de l'objectiu perseguit. El que pomposament acostuma a definir-se com entitats de la societat civil independentista és en la pràctica el viver de polítics nacionalistes l'activisme febril dels quals supera el dels partits. Seria normal que d'aquí sorgís una generació de relleu.