Després del referèndum

El fort desgast que el projecte europeu està patint amb la crisi grega pot començar a redreçar-se només si el Govern d'Alexis Tsipras presenta als líders de la UE un pla que inclogui propostes acceptables en la línia del que se li ha exigit fins ara per arribar a un acord amb els seus creditors. Cal prendre nota del resultat del referèndum, respectar-lo i esperar a saber el que Tsipras —que, en contra de l'opinió unànime dels seus socis europeus, creu que està ara en una posició negociadora més bona— ha de dir.

No hi ha gaires motius per a l'optimisme, excepte que la deterioració de la situació perjudica tothom. Alemanya manté una actitud de diàleg —malgrat la primera reacció del vicepresident del Govern, el socialdemòcrata Sigmar Gabriel, que va considerar “trencats els últims ponts”— però hi ha pocs indicis que s'acceptin a l'eurozona posicions de fons gaire diferents de les que ja hi havia sobre la taula abans del referèndum.

Tant les institucions europees com els governs de l'eurozona no han aconseguit fer visible als grecs del no que si alguna cosa ha caracteritzat la política cap a Grècia és la solidaritat, el contrari del que ells es queixen. Ara, i en el cas que les negociacions es trenquin definitivament, la UE hauria de preparar mesures que alleugin l'impacte que tingui en les capes més vulnerables de la societat grega l'absència d'acord entre les parts, com ha suggerit el president de l'Europarlament, Martin Schulz, que tampoc creu que Atenes estigui en una posició negociadora més bona que la de fa 10 dies.

El referèndum no s'ha de veure com creu i ratlla. Així ha d'entendre'l Grècia: seria un pèssim precedent en cas contrari. Tsipras ha sabut construir un relat èpic en el qual un poble heroic s'ha oposat a uns malvats creditors capitanejats per l'FMI, el BCE i Alemanya. És indubtable que ha triomfat a casa amb la seva iniciativa. Una altra cosa, no obstant això, és per a què serveix aquesta victòria i quin serà el seu veritable abast.

Les tensions amb els socis després de la convocatòria de la consulta i el caos bancari generat sobre el terreny no tenen una marxa enrere fàcil ni canalització a l'hora de negociar un tercer paquet de rescat que inevitablement requerirà, com els anteriors, un gran desemborsament d'ajuda financera a canvi d'una gran dosi de reformes estructurals; i, sobretot, un procés de ratificació parlamentària per part dels altres socis de l'eurozona, en la seva majoria poc inclinats a concedir més ajudes a un país que molts a hores d'ara consideren irreformable.

Aquí és on es podria produir entre els membres de l'eurozona un xoc de legitimitats que desemboqui en un bloqueig d'impossible solució democràtica. Perquè si tots els països imiten Grècia i reclamen governar-se a si mateixos sense lligams ni compromisos, llavors el projecte europeu, que representa exactament el contrari, serà inviable. El procés d'integració de la UE és un mètode per conciliar interessos diferents a la recerca d'un futur comú, no un mètode per a la imposició de les voluntats d'uns pobles sobre uns altres.