Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Macba, muntatge del director

L’exposició, amb les últimes compres del centre, mostra què volia fer Bartomeu Marí

L’obra de Rita McBride que es pot veure aquests dies al Macba. Ampliar foto
L’obra de Rita McBride que es pot veure aquests dies al Macba.

Fa exactament tres anys, l’artista nord-americana, resident a Düsseldorf, Rita McBride (Iowa, 1960) va exposar al Macba un conjunt d’escultures i instal·lacions, Oferta pública / Public Tender, amb les quals buscava posar al descobert l’arquitectura original i intencional de l’edifici de Richard Meier. Va eliminar les parets que servien per compartimentar o dirigir el recorregut de les exposicions i va obrir les cobertes de les claraboies per mostrar com el temps i les necessitats modifiquen una institució. Volia aprofundir en la tensió entre el funcionament intern del museu i la seva arquitectura, entre la funció pública i les funcions que custodia. McBride (bride és núvia, en anglès) va ser durant tres mesos la parella del Macba, i com qualsevol enamorada que es proposa mantenir viva la relació, tot el que va mostrar va estar subjecte a negociació. En el procés de les esposalles, va ser interessant observar fins on va poder arribar la voluntat de l’artista en l’estira-i-arronsa amb el museu, i pel que es va saber després, no va ser possible retirar tots els elements arquitectònics que havia proposat. Inaugurada la mostra, impecablement il·luminada per la llum natural, es tractava de percebre els conflictes entre el museu i el carrer, el material i la forma, l’útil i l’absurd, els que gestionen un centre i les necessitats del ciutadà.

DESITJOS I NECESSITATS. NOVES INCORPORACIONS A LA COL·LECCIÓ DEL MACBA

Comissari: Bartomeu Marí

Plaça dels Àngels, s/n. Barcelona

Sense data de tancament

Després de tres anys, els Macba-Bride ressorgeixen com a metàfora de la impossibilitat. Una de les obres que forma part de Desitjos i necessitats, que mostrarà les noves adquisicions del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, és Awnings 1-5, també de McBride, i consisteix en cinc estructures industrials de color porpra penjades a la paret que evoquen els tendals i les marquesines habituals en l’accés a bars i botigues. Dins del museu, modifiquen la seva funció com a senyalitzacions per acabar sent formes inútils, encara que familiars, que s’han infiltrat de manera incòmoda. Què pot representar aquest tipus de treballs en moments de veritable crisi d’un museu que sembla que ja sí, definitivament, ha perdut el seu sentit original d’“agent de canvi” social?

Bartomeu Marí, a punt de deixar el seu despatx al Macba després de nou temporades com a director, mostra amb aquesta selecció tot el que va voler ser la institució. També representa el seu declarat divorci, per persona interposada, això és McBride (si no la millor, una de les grans mostres durant el seu mandat), una artista amb la qual Marí treballa des de 1997, quan dirigia el Witte de With (Rotterdam). Llavors li va encarregar l’execució d’Arena (avui en poder del Macba), estructura de grades semicircular, de fusta, dissenyada perquè el públic adquireixi un protagonisme actiu: des de l’àgora, vigilant i qüestionant permanentment una institució que hauria de ser pensada menys en termes de lloc (disseny arquitectònic) i més com a idea. Però, per desgràcia, encara pensem en el museu com un espai vuitcentista. Walter Benjamin diria que museus i fires fan el paper dels passatges parisencs, llocs de pas comercials que satisfan el desig de tots. Com el Museu del Demà (terrible nom) que Santiago Calatrava ha dissenyat als antics molls del port de Rio de Janeiro i que està previst que s’inauguri amb els Jocs Olímpics. Sense programa i amb un cent per cent de contingut digital, el nou esguerro de l’arquitecte valencià és només això, una caríssima estructura (90 milions de dòlars) que a vol d’ocell s’assembla a un robòtic centpeus.

Tornant al Macba. És recomanable visitar aquests dies la mostra amb la qual s’acomiada Marí, dedicada a més a la memòria de l’artista anglès Richard Hamilton, gran amic del museu. La seva peça Growth and Form, presentada a l’ICA el 1951, articula els vuit capítols del recorregut amb obres d’autors com Muntadas, Esther Ferrer, Baldessari, Palazuelo, Fahlström, Dieter Roth, Broodthaers, Brossa, Dora García, Gusmao & Paiva o Allan Sekula. És impossible veure aquest muntatge d’una altra manera que no sigui la d’un adéu nostàlgic. I de pas preguntar-nos, parafrasejant Hamilton: què és el que alguna vegada va fer del Macba un museu tan diferent, tan atractiu?