Política d’altura

Una confluència del populisme nacionalista d'extrema esquerra i extrema dreta, unit a la tossuda política d'austeritat de la troica que ha conduït els grecs a una situació desesperada, va produir ahir un resultat que representa un seriós desafiament per al projecte europeu i, encara més, una gran amenaça per al futur de Grècia.

Europa es troba davant una hora decisiva que pot marcar unes quantes dècades. Tots els passos que cal fer són arriscats i compromesos. Però és important no deixar que el futur sigui decidit per un grup de demagogs a Atenes i molts altres, a esquerra i a dreta, que voldran sumar-s'hi en els pròxims dies, a diversos països del continent. Cal una resposta hàbil i ferma al mateix temps. El resultat del referèndum exigeix a tots, al Govern d'Alexis Tsipras i a l'eurozona, habilitat, saviesa i altura de mires perquè la política imperi sobre els automatismes i evitar el sobtat ensorrament de l'economia grega i el seu efecte negatiu sobre l'euro.

La mediocritat d'aquesta consulta, per l'estranya pregunta, el curt termini, l'ambient emocional i la gran divisió ciutadana és evident. I és encara pitjor si es computa ja no l'alegria dels radicals grecs, sinó el menyspreable suport del partit nazi Alba Daurada i el repugnant aplaudiment de l'antieuropeisme ultra simbolitzat en el lepenisme: la victòria tàctica de Tsipras i els seus plantejaments nacional-populistes suposen una trista jornada per a l'europeisme.

Això suscita una situació d'emergència. Si els dirigents europeus no superen aquest revés contra el plantejament comú, i no intervenen políticament de manera excepcional, la seqüència està escrita: avui o demà els bancs grecs es quedaran sense diners, i d'aquí a la fallida de l'Estat i a una sortida de facto (fins i tot no formal) de Grècia del club de la moneda única hi haurà molt pocs passos.

Això suposaria l'ensorrament de l'economia grega, però també qüestionaria la irreversibilitat de l'euro davant els mercats (si en surt un soci, també en podrien sortir d'altres en el futur) i la credibilitat de la UE per resoldre un problema gens gegantesc. La responsabilitat exigeix evitar aquest escenari. Per a això es necessita temps, que la situació financera no regala. La sortida factible menys dolenta seria acordar alguna cosa així com una aturada de rellotges —s'ha fet en altres ocasions greus—, evitant o posposant decisions dramàtiques (l'automàtic tall de liquiditat) fins a trobar, si fa falta mitjançant reunions permanents de les institucions pertinents, una sortida que desencalli el múltiple embolic i la polarització dels socis.

Perquè l'embolic és enorme, econòmic i democràtic. Cal encaixar la voluntat dels grecs amb la dels altres europeus, que juguen amb l'inconvenient de no haver fet cap referèndum, però als quals els seus Governs els representen amb la mateixa legitimitat. És una equació aparentment impossible —perquè les posicions són diametralment contradictòries—, davant la qual no és cap consol lamentar-se per la frivolitat del seu principal causant, el Govern grec. Així no es trobaran solucions, i menys, excepcionals.

La història europea està plena de referències útils, com les solucions trobades per a Irlanda o Dinamarca després de referèndums negatius sobre reformes del Tractat de la UE. Però això serà molt més difícil, perquè llavors no hi jugava un component de desafiament a una decisió comuna, sinó la negativa a un projecte, a un disseny. Salvar les dignitats dels diferents actors és ara un trencaclosques. Només si s'aconsegueix alguna cosa semblant, la UE sortirà reforçada d'aquesta lamentable i amenaçadora crisi.