_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Palo Alto també existeix

Palo Alto Market és la cimera de la innovació, de la imaginació i de les propostes lúdiques, tot u i a petita escala

Hauria d’estar prohibit treballar en un lloc així. Havíem quedat que l’espècie va ser expulsada del paradís fa molt de temps. Feia anys que no visitava Palo Alto i em vaig trobar amb el recinte desbordant de vegetació selvàtica. Treballar així…! És clar que dissenyar no és treballar, això va quedar clar als anys setanta. Avui hi ha mercat a Palo Alto. Som al cutting edge de la modernitat que vol trobar signes importats a la pròpia ciutat, una actitud que és motor de moltes coses. Com correspon, l’entrada al recinte està saturada de food-trucks, els carruatges de salsitxes i altres menges que en el seu moment i lloc eren el màxim de descuidades i olis rancis i que ara estan de moda. Així que entre les buguenvíl·lies es cola una aroma a refregit i barbacoa.

El Palo Alto Market és molt pijo i aquest n’és l’encant. La pijería és inofensiva. L’entrada —per limitar-hi l’aforament— val dos euros, que és no res, perquè el que redueix l’afluència és precisament el bon gust. Tot allò que es ven, que potser son bajanades, és exquisit. Em diu una de les noies que hi ha muntat una parada que l’ingrés és duríssim: que s’ha de presentar des del web al producte i que molta gent en queda fora. Si ens posem seriosos, caldria dir que el Palo Alto Market és la cimera de la innovació, de la imaginació i de les propostes lúdiques, tot u i a petita escala: aquí la creativitat és individual, és jove, és una proposta efímera, perquè en la pròxima convocatòria seran unes altres les coses que s’hi vendran. No tota la gent que hi concorre amb la seva parada és jove, però és gairebé segur que fa poc temps que es dediquen a l’ofici. S’hi respira novetat.

Pel recinte no hi passen ni rics ni pobres, sinó la classe mitjana inquieta, educada, més jove que no pas vella. És fama que els rics van trair Barcelona. Es van vendre l’Eixample sencer als antiquaris que especulaven amb rajoles i vitralls modernistes, per refugiar-se en l’asèpsia de Pedralbes i més enllà: per refugiar-se en estranys projectes de supervivència política, que és econòmica, que és de poder: projectes de règim, per entendre’ns, de règim franquista. Aquesta gent, aquesta classe, no es barreja amb la ciutat, ni tan sols en un mercat exquisit com Palo Alto. Palo Alto és per al barceloní olímpic, més en femení que no pas en masculí. Aquesta és la Barcelona ben formada que està innovant també en comerç, i no només en aquest títol tan propi. I quan s’escrigui la memòria de la ciutat, si és que toca reescriure-la, aquesta ciutat inquieta ha de tenir-hi la seva pàgina.

És fama també que Barcelona ha descurat la memòria dels barris, però això és un mite. Cada centímetre de barri —i de pancarta— està documentat als arxius dels districtes, amb el seu especialista al capdavant, i els líders veïnals comencen a arribar al nomenclàtor: ja hi han arribat, a la zona alta, geogràficament alta: als barris migpartits per la Ronda. La memòria obrera hi està molt present. És cert que veníem d’una ciutat eufòrica —l’olímpica—, que es va anar fent una mica frívola, però ara mateix, a l’Oliva-Artés, hi ha una exposició que no ha estat inaugurada (potser ja l’han treta) on s’explica la història d’aquest obrador del metall, mirant d’arribar al segle XXI des del XIX, passant per les pancartes veïnals del Poble Nou. Passant per l’agitació política dels setanta i també per la construcció burgesa emmarcada entre les dues exposicions, perquè la ciutat és el barri i és la classe dirigent, quan la classe dirigent té projecte. Quan no en té, aleshores passen altres coses.

S’ha nomenat un comissionat de la memòria, Xavier Domènech, posant l’accent en els barris i les pancartes, com si fos una ciutat escamotejada. Però l’eix històric va d’ací cap allà segons què hagi tingut més pes en cada moment, i és aquest pes el que ens explica la història. I, ja que hi som, una repetició. Ada Colau està portant A l’Ajuntament la gent que l’acompanyava al DESC, un observatori dels drets socials, on ella treballava. És el mateix procés que van viure, a l’engròs, les associacions de veïns el 1979, en les primeres eleccions. Buidament de la base i institucionalització dels líders, que va significar desmantellar i domesticar la protesta. Res de més còmode que reclutar l’observador crític i posar-lo a treballar des del poder, siguin parelles sentimentals o no ho siguin.

Patricia Gabancho és escriptora i periodista.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_