Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Aprendre a pactar

Si se superen certs obstacles del sistema polític, es produirà un canvi en les institucions que pot facilitar les virtuts del pactisme

El pluralisme parlamentari fruit de les eleccions del 24 de maig ha comport un procés de negociació entre les formacions polítiques que es van enfrontar electoralment per triar presidents en tretze comunitats autònomes i per formar governs de coalició o identificar forces polítiques susceptibles de donar suport a l'acció governamental. Emprendre aquesta nova dinàmica coalicional comporta dificultats i existeixen moltes incerteses sobre la seva evolució. Els principals obstacles per formalitzar i desenvolupar pactes postelectorals són els següents:

1. L'afirmació que ha de governar la llista més votada, que té com a rerefons dues actituds típiques de la política espanyola: saltar-se les regles del joc (en aquest cas les del funcionament dels sistemes parlamentaris, que preveuen que no governi la llista més votada) i presentar com a més democràtic allò que no necessàriament ho és. És més democràtic el govern de la majoria electoral o el de la majoria social? És millor la democràcia majoritària o la que és fruit d'un ampli consens?

També és erroni considerar que totes les coalicions han d'incloure la formació que ha guanyat i admetre només els pactes que pivoten sobre el partit que suma més vots. A Europa, el 20% dels governs de coalició que es van crear durant la segona meitat del segle XX, sobretot als països nòrdics, van excloure el partit més votat.

2. La percepció dels pactes i les coalicions com un xantatge entre partits i com una anomalia democràtica. Rebutjar el maridatge polític entorpeix l'objectiu de fer compatible el pluralisme de la representació política amb el bon govern, i la diversitat ideològica amb el progrés social i la regeneració democràtica. En la majoria de les democràcies europees la pràctica de les coalicions és molt habitual i va passar de ser una necessitat per reconstruir societats després de la II Guerra Mundial a l'ideal democràtic de govern.

3. La dinàmica dicotòmica del bipartidisme espanyol i la falta d'experiència per negociar programes de govern compartits. Tots dos aspectes, que afecten principalment els dos grans partits espanyols, han dificultat la previsió de les conseqüències d'una representació institucional més plural, l'examen dels factors que condicionen la negociació i la definició d'un acord de govern transversal. Enrocar-se en una lògica bipartita quan les urnes han creat una realitat pluripartidista significa allunyar-se d'aquells valors imprescindibles per avançar en contextos que exigeixen el reconeixement de diferents posicions o pensaments: el diàleg, el respecte a la diversitat, la transacció i la conciliació d'interessos.

4. Les característiques dels nous partits que l'aritmètica parlamentària ha convertit en peces fonamentals per assegurar sòlides majories parlamentàries progovernamentals. Ciutadans i, sobretot, Podem tenen els diputats necessaris per sumar, juntament amb el PP i el PSOE, respectivament, la majoria absoluta parlamentària en deu comunitats autònomes. Ambdues formacions polítiques presenten característiques similars que limiten la seva predisposició al pacte: estructures organitzatives febles, inexperiència institucional, censura als partits que han governat els últims anys, compromisos preelectorals difícils de conjugar amb les propostes programàtiques del PP i el PSOE i objectius polítics que prioritzen les pròximes eleccions generals.

5. La separació categòrica entre govern i oposició. Quan es pacten majories progovernamentals també es decideix quins partits seran a l'oposició i les seves característiques: una oposició total o parcial, constructiva o irresponsable, ideològicament homogènia o heterogènia, bilateral o multilateral. Arribar a un acord de govern amb determinades formacions polítiques no ha d'implicar ignorar i aïllar les que són a l'oposició. En els sistemes de partits europeus amb escenaris en els quals hi ha diferents alternatives de pactes, les fronteres entre el govern i l'oposició es difuminen: l'alternativa no està només en l'oposició, sinó que també pot estar dins de la majoria governamental.

Si se superen aquests obstacles, la legislatura iniciada després de les eleccions del 24 de maig significarà un canvi en l'activitat política institucional que pot facilitar el desenvolupament de les virtuts del pactisme. Si aprenem a pactar arribarem a la conclusió que les coalicions polítiques són la més alta expressió de la democràcia, perquè permeten manifestar millor els valors cívics i el respecte al pluralisme i a la diversitat.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.