Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Veure’l encara és un esdeveniment

És natural que qui cantava als seixanta a una revolució generacional pendent, avui exerceixi de 'crooner' amb vestit jaqueta, lluny els temps de bohèmia, davant una audiència sense angoixes a final de mes

Bob Dylan, durant la seva actuació en Barcelona de 2010. En el concert d'anit a la ciutat catalana, no va permetre l'entrada de fotògrafs.
Bob Dylan, durant la seva actuació en Barcelona de 2010. En el concert d'anit a la ciutat catalana, no va permetre l'entrada de fotògrafs.

Addicte als escenaris, són poques les places espanyoles que encara no ha visitat Bob Dylan, però en comptades ocasions es deu haver encarat a una audiència com l'acomodada ahir a la nit davant el gran escenari emplaçat a les escalinates del palauet reial del Festival Jardins de Pedralbes, a Barcelona. Amb les localitats premium a 350 euros, molts dylanites han optat per viatjar a altres capitals on també actua. Per edat, és natural que qui cantava als seixanta a una revolució generacional pendent, avui exerceixi de crooner amb vestit jaqueta, llunyà als temps de bohèmia, davant una audiència sense angoixes a final de mes. Rememorant el jove iconoclasta de Like a Rolling Stone, sorprèn tant luxe.

L'escenari enfosquit, la banda disposada i el cantant present davant el micròfon. Sense guitarra. Arrenca Things Have Changed, suau i aspra alhora, amb aquell rumor de la música americana d'arrels escampant-se per una sufocant nit estiuenca, puntuada per les elegants guitarres elèctriques de Charlie Sexton i Stu Kimball, sostinguda en el baix de Tony Garnier i la bateria de George Receli, entonada per una veu enrogallada i magnètica. Una veu que sembla haver viscut mil anys, que diu les cançons a contrapèl, precisa en la seva excentricitat tonal, rítmica. A continuació, una irrecognoscible She Belongs to Me, una sentida Workingman’s Blues #2 i els ressons eixelebrats de la Gran Depressió que porta Duquesne Whistle, recordant-nos que com més s'acosta el futur, més lluny viatja Dylan cap al passat.

La banda ronca densa, punxant quan així ho requereix el tema; altres vegades, es desplega subtil, variada en matisos. El repertori el sustenten les seves obres del nou mil·lenni, que han revifat les brases del seu immens talent per assimilar la cultura popular en elàstic rhythm and blues i balades de vellesa, amb poderoses revisions de Pay in Blood, Forgetful Heart o una descoratjadora Long and Wasted Years. Picoteja en els clàssics, esmicolats i reconstruïts; Tangled Up in Blue, Simple Twist of Fate o un Blowin’ in the Wind assegut al piano, per capritx més que homenatge. I promociona l'àlbum dedicat a Sinatra amb Autumn Leaves.

Són els moments més en harmonia amb aquell públic a les primeres files, que aplaudeix cada nou i transmutat tema com si el reconegués. Assisteixen potser sense saber-ho a la genuïna refundació en temps real d'un ampli espectre de la música nord-americana de postguerra. Domina estranyament l'escena, malgrat la seva actitud entre absent i dilecta, una eixuta figura tocada amb barret que, encara arrossegant les voluminoses xarxes d'un pesat patrimoni, es resisteix a la nostàlgia, segueix inventant. Veure'l encara és un esdeveniment.

MÉS INFORMACIÓ