Selecciona Edició
Connecta’t

Moratòria polèmica

Cal regular models sostenibles de turisme sense perjudicar l'economia

Amb prou feines unes setmanes després d'assumir el càrrec, l'alcaldessa de Barcelona i el seu equip de govern han aplicat un dels punts més controvertits del seu programa electoral: una moratòria d'un any en la llicència d'obertura de nous establiments turístics, des de grans hotels fins a pensions i albergs juvenils. Amb aquesta mesura, l'equip de govern pretén replantejar la principal activitat econòmica de la ciutat; el que fa, a més, és obrir un debat interessant per a altres llocs d'Espanya.

Barcelona és la ciutat espanyola amb més pernoctacions turístiques —17,4 milions el 2014—, i la seva oferta hotelera ha experimentat un ascens ràpid: de 37.224 places el 2003 a les 69.128 actuals. A més, l'oferta d'apartaments turístics ha passat en tres anys de 2.059 a 9.606, als quals cal sumar una xifra no determinada que operen sense llicència. El fort creixement dels últims anys ha alarmat els qui temen —inclòs el mateix sector— que el model pugui morir d'èxit. La concentració de l'oferta en uns pocs barris del centre i l'arribada de grans vaixells de creuers causa un nivell de saturació que ocasiona tensions amb el veïnat i disgusta els turistes. La Rambla és un passeig meravellós, a condició que sigui mínimament confortable passejar-hi.

Els problemes es van manifestar l'any passat amb mobilitzacions ciutadanes contra la massificació i el "turisme de borratxera", que van portar al llavors alcalde Xavier Trias a decretar la suspensió de llicències d'apartaments turístics i obrir un període de reflexió per redefinir el model. Aquesta reflexió és imprescindible, no només a Barcelona, sinó en altres ciutats espanyoles, on les infraestructures turístiques (allotjament, confort ciutadà, transport) comencen a estar superades per l'afluència massiva de visitants. El turisme, com a indústria, necessita plans de negoci que impliquen, entre altres coses, decidir quines zones i mercats s'estimulen mitjançant la inversió selectiva i quines han de ser relegades per rendibilitat baixa o simplement perquè són incompatibles amb el benestar de les ciutats o els barris.

La planificació turística exigeix doncs un període de meditació. El problema és que el primer deure d'una moratòria és minimitzar els danys de la paralització. El creixement exponencial de visitants en una ciutat escassa d'espai i comprimida entre el mar i la muntanya ha de ser objecte de revisió, però aquesta ha de ser consensuada amb el sector; i cal conciliar els diferents interessos sense perjudicar el que en aquests moments constitueix, amb el 14% del PIB i 120.000 ocupacions, un motor econòmic imprescindible.

És obvi preguntar-se si no hauria estat possible fer aquesta revisió sense necessitat d'una moratòria de llicències. Un cop decretada, el període d'un any és clarament excessiu, i més encara la possibilitat de prorrogar-lo. No es pot tenir tant de temps paralitzat un sector com aquest. També cal reconsiderar la situació dels projectes per als qual ja s'havia sol·licitat la llicència. La necessitat de regulació no està renyida amb la seguretat jurídica i amb la protecció d'interessos previs legítims.