Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La vella nova política

Podem sap que, sense un bon resultat a Catalunya, és molt difícil guanyar les legislatives. Per això els d'Iglesias estan disposats a fer concessions gestuals

Parlen constantment de “canvi d’estil”, de “tarannà renovat”, de foc nou, però en realitat apliquen receptes antigues, fórmules de vuit o nou dècades enrere, extretes del cantó més sectari dins del vademècum argumental del comunisme. Em refereixo a Podem i a la seva actitud en relació amb Esquerra Unida, tot i que la paradoxa —o la ironia— de la història ha volgut que les víctimes d’avui siguin els hereus dels qui van exercir sense pietat aquell mateix sectarisme durant la dècada de 1930.

En la història del moviment comunista internacional es coneix com Tercer Període (1928-1935) la fase durant la qual, dirigits des de Moscou, els partits membres de la Komintern aplicaven rigorosament la tàctica de “classe contra classe” i titllaven les altres forces obreres de “socialfeixistes” o, si escau, “anarcofeixistes”. Quan, davant l’ascens del veritable feixisme, veus progressistes de bona fe els reclamaven una entesa amb la socialdemocràcia —en oposició a Hitler, per exemple—, les cúpules comunistes responien que la seva fórmula era el “front únic per la base”: o sigui, els dirigents socialistes estaven venuts a la burgesia i eren irrecuperables; afiliats i simpatitzants, en canvi, podien incorporar-se en massa als respectius partits comunistes com a militants de base, i van ser rebuts amb els braços oberts, encara que en una posició subordinada i sotmetent-se a la pertinent quarantena.

Ara, del “front únic per la base” hem passat a la “unitat popular per baix", que ve a ser la mateixa idea. Podem no descriu els seus rivals d’IU com a “socialtraidors” o “socialfeixistes” —això eren coses de la hiperideologització estalinista—, però els titlla d’“aixafaguitarres”, d’“esquerrans tristois, avorrits, amargats”, d’“arrogants”, una terminologia més d’acord amb el llenguatge dels platós televisius, més a l’abast del “poble” en general. En qualsevol cas, els de Pablo Iglesias ho han deixat ben clar: res de “pactes polítics per dalt” entre direccions que hagin de tractar-se d’igual a igual. Hi ha Podem, que posseeix l’estratègia justa i encertada per al “canvi”, i que acollirà de gust totes les incorporacions individuals o col·lectives que truquin a la seva porta (“confluir amb la societat civil”, es denomina avui aquesta figura) sempre que els neòfits acceptin diluir-se en el partit violeta.

Podem no descriu els seus rivals d'IU com a "socialtraidors" o "socialfeixistes", però els titlla d'"aixafaguitarres", d'"esquerrans tristois, avorrits, amargats", d'"arrogants"

Pablo Iglesias i el seu equip, doncs, tenen la qüestió de l’hegemonia i la importància de conquistar el poder institucional al centre de les seves preocupacions, i entenen que la propera fase del desplegament de Podem passa per ocupar tot l’espai a l’esquerra del centreesquerra (valgui l’expressió), i rebaixa Alberto Garzón, Cayo Lara, Paco Frutos i altres rebels al rang de dirigents d’una clofolla buida. Això, i reduir les flamants alcaldesses Manuela Carmena, Ada Colau o Dolors Sabater —si es deixen— a mers exemples locals de la “voluntat transformadora” del Sí que es pot.

Per què, en aquest marc, el tracte aparentment de favor concedit per Podem a Iniciativa? A parer meu —i torno als anys 1930— pel mateix tipus de raons tàctiques que van induir el PCE i la Komintern a acaronar el jove PSUC, fins a fer creure a la seva cúpula que el partit català seria admès com a membre de ple dret de la Internacional Comunista: perquè sabien que, sense reconèixer i fins a afalagar el seu caràcter nacional, el PSUC seria un altre fracàs en una Catalunya llargament refractària al marxisme.

Podem sap —com ho ha sabut el PSOE, com ho ha patit el PP— que, sense un bon resultat a Catalunya, és molt difícil guanyar les eleccions generals espanyoles. Per tant, els d’Iglesias estan disposats a fer concessions gestuals, a dissimular momentàniament la seva hegemonia per afavorir una aclimatació millor de la marca violeta a l’“ecosistema polític peculiar” que —segons ells— és Catalunya. Per aquest motiu accepten negociar de tu a tu amb grups i personatges als quals, en altres circumstàncies, qualificarien no sense motiu d’“aixafaguitarres”, “tristois” i fins i tot freakies. O de “casta”.

Més difícil d’entendre és l'autoinmolació d’Iniciativa, el sacrifici dels seus líders Joan Herrera i Dolors Camats (tots dos, de 44 anys), l’eclipsi segurament irreversible de la marca, les contorsions al fet que obliga el pacte amb un Podem que diu no ser d’esquerres... Tot, per esbiaixar la divisió interna entre favorables i contraris a la independència? I amb quina perspectiva a mitjà termini? Reconstruir les velles fórmules d’articulació PCE-PSUC, o PSOE-PSC? Doncs, quin canvi!

 Joan B. Culla i Clarà és historiador.