Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Isabel Coixet: “El cinema d’autor és resistència”

A 'Aprendiendo a conducir', la directora relata la història d'una editora que decideix treure's el permís de conduir quan el seu matrimoni s'acaba

Isabel Coixet dirigeix Ben KIngsley a 'Aprendiendo a conducir'.
Isabel Coixet dirigeix Ben KIngsley a 'Aprendiendo a conducir'.

No hi ha res que no pugui aconseguir el cinema! Això deu estar pensant encara Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960). La realitzadora catalana no s'havia posat mai darrere el volant, no havia conduït cap cotxe. Va ser després del rodatge d'Aprendiendo a conducir, la seva desena pel·lícula, una producció nord-americana protagonitzada per Ben Kingsley i Patricia Clarkson, quan va decidir llançar-se a la mateixa aventura que la protagonista femenina d'aquesta història basada en un relat de Katha Pollitt publicat a The New Yorker.

Està tan entusiasmada amb aquesta decisió, que ha pres amb 55 anys, que fins i tot roba la frase del personatge de Kingsley a la pel·lícula –"Darrere del volant l'única cosa que importa ets tu, la carretera, el teu cotxe i els altres cotxes" per prendre's la conducció gairebé com un exercici de meditació transcendental. "Em poso la música de Nick Cave i puc enllaçar cinc àlbums i fer quilòmetres i quilòmetres", assegurava la realitzadora catalana durant una entrevista en l'últim Festival de Cinema de Màlaga, l'abril passat, on la van guardonar amb el Premi Retrospectiva i va presentar Aprendiendo a conducir, que avui divendres 3 de juliol arriba a les sales de cinema.

Comèdia amb tocs dramàtics, Aprendiendo a conducir relata la història d'una editora d'èxit de Nova York (Patricia Clarkson) que decideix treure's el permís de conduir quan el seu matrimoni es dissol. Busca amb aquesta decisió una independència que li permeti viatjar sola. Per fer-ho rep classes d'un home d'origen hindú, de religió sikh, instruït, refugiat polític que es guanya la vida com a taxista a la ciutat (Ben Kingsley). En un estiu brillant i lluminós a Nova York, a l'interior d'un automòbil, comença una relació d'amistat entre professor i alumna, també una trobada entre dues maneres d'entendre la vida. Una dona estressada i inquieta al costat d'un home tranquil i flexible amb unes creences religioses entorn de l'honor que a ella li resulten difícils d'entendre. "És clar que entre ells hi ha una química innegable i que ells ho noten, però ell ha decidit prendre un determinat camí en la seva vida i ella ha decidit respectar-ho. No només l'ensenya a conduir, sinó també una manera d'afrontar la vida", explica Coixet, ben orgullosa i alleujada que, per fi, al final d'una de les seves pel·lícules el públic no hagi de "treure els kleenex o obrir-se les venes".

"Haig de dir que sentia certa aprensió per si no sabia fer-ho i que m'he reprimit per no fer un gra massa en l'aspecte dramàtic", afegeix la realitzadora, que té pendent d'estrenar un altre film, Ningú no vol la nit, protagonitzat per Juliette Binoche i Rinko Kikuchi, i que va inaugurar l'últim Festival de Cinema de Berlín, el febrer passat.

Fins i tot Wim Wenders té dificultats perquè li produeixin les seves pel·lícules, per fer realment el que vol fer

El recorregut d'Aprendiendo a conducir no ha estat fàcil, tot i que va obtenir el premi a la segona pel·lícula més votada pel públic a Toronto. Han estat vuit anys buscant finançament i distribució. La idea va sorgir en el rodatge d'Elegy (2008), el film que va unir el que Coixet anomena una família (composta per ella mateixa, Patricia Clarkson i Ben Kingsley) i durant tot aquest temps cadascú s'ha buscat la vida. Va ser la decisió de dos germans productors, Gabriel i Daniel Hammond, de mare peruana i pare nord-americà, la que definitivament va aconseguir que Aprendiendo a conducir, que ha comptat en el muntatge amb l'oscaritzada i col·laboradora de Martin Scorsese, Thelma Schoonmaker, fos una realitat.

No és un cas aïllat, ja se sap. Al cinema d'autor és norma general, es lamenta Coixet. "El cinema d'autor està en lluita permanent. Fins i tot Wim Wenders té dificultats perquè li produeixin les pel·lícules, per fer realment el que vol fer. Però com diu ell, que per mi és un mentor, existir és resistir. El cinema d'autor és resistència, passar per moments que els crítics t'adoren i d'altres que et detesten. Jo segueixo el meu camí. Intento mantenir un perfil baix i seguir fent cinema que et faci plorar o somriure, consolar o enfadar, però que no et deixi mai indiferent. Les dones obedients i ben educades no fan història".

MÉS INFORMACIÓ