_
_
_
_
_
CRÍTICA | NOSALTRES I JO
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’autobús atòmic

El film revela una insòlita faceta de Gondry com a cronista social gens alliçonador

Imatge de 'Nosaltres i jo'.
Imatge de 'Nosaltres i jo'.

Entre aquell frustrant flirteig amb el blockbuster de baixa graduació que va ser The green hornet (2011) i la seva efervescent adaptació de La espuma de los días (2013), de Boris Vian, Michel Gondry va decidir fer múscul (lúdic) amb dos projectes aparentment menors, però que van ser un bon testimoni de la seva imbatible inquietud creativa: d'una banda, Is the man who is tall happy? An animated conversation with Noam Chomsky (2013), pel·lícula d'animació que partia d'una sèrie d'entrevistes amb el lingüista i pensador Noam Chomsky, i, de l'altra, aquest Nosaltres i jo que arriba ara, difícil de classificar, i que revela una insòlita faceta del director com a cronista social gens alliçonador, que fuig de la distància i la condescendència.

NOSALTRES I JO

Direcció: Michel Gondry.

Intèrprets: Michael Brodie, Teresa Lynn, Raymond Delgado.

Gènere: Drama. EUA, 2012.

Durada: 103 minuts.

Protagonitzada per un bulliciós grup d'adolescents del Bronx –tots actors no professionals–, Nosaltres i jo narra el trajecte a casa, amb autobús, d'uns joves en el seu últim dia de classe. La tendència de Gondry a jugar amb les imatges cristal·litza en la seva imaginativa manera d'integrar flashbacks i fantasies, en l'expansió viral d'una broma youtubera i en el contrapunt d'un autobús de joguina.

Desaforat

El trajecte narratiu s'obre en clau desaforada, amb la sorollosa, grollera i agressiva irrupció dels gamberros de l'institut, i es tanca en clau emotiva amb l'esbós d'una relació possible, poc després de la revelació d'un succés tràgic. Sorprèn que el cineasta toqui temes tan delicats —començant pel bullying— sense deixar que la lleugeresa del conjunt sembli frívola o inadequada.

Gondry ni tan sols adopta un to més greu quan les coses es posen realment serioses. Per sota de tot sembla que discorre una de les obsessions que centrava Rebobine por favor (2008). Si en aquell film l'apropiació de mitologies cinematogràfiques alienes desembocava en una celebració del sentit de comunitat, aquí la circulació d'imatges íntimes o ofensives defineix el funcionament de nous protocols d'ofensa i exclusió. Amb tot, Gondry no és un moralista, sinó un dels grans utopistes de la nova imatge mutant i, en aquest sentit, el títol del projecte deixa clar que, en aquest autobús sense llei, encara hi ha tant la possibilitat de construir-se una identitat pròpia com la de lluitar per una complicitat comunitària.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_