Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | ELS MÍNIONS

Uns angelets amb mala bava

No estem davant l'ambició del millor Pixar, però sí d'una comèdia animada que subministra plaer a dojo

Fotograma d''Els Mínions'.
Fotograma d''Els Mínions'.

Segons la teoria de l'animació de dos il·lustres veterans de la Disney, Frank Thomas i Ollie Johnston, tot animador és una mena d'actor per delegació. Un ventríloc amb altres mitjans, capaç d'expressar emocions de tot tipus a través d'aquest circuit misteriós que va de la imaginació al traç en moviment. En cada animador hi ha, doncs, un actor latent que, de vegades, arriba a implicar-se tant amb els seus personatges que, inevitablement, acaba cedint-los la veu en la fase de doblatge. El talent interpretatiu d'un animador com el francès Pierre Coffin ha de ser particularment excèntric, però poca discussió hi pot haver sobre la solidesa de la seva vis còmica: des de l'estrena de Gru, el meu dolent preferit (2010), pel·lícula que va obrir la nova divisió animada d'Universal i en la qual Coffin va compartir direcció amb Chris Renaud, el cineasta ha estat la veu dels Mínions, esbirros per pur imperatiu biològic i criatures angelicals per simple esguerro evolutiu, personatges que parlen en un poti-poti lingüístic hilarant i que aquí conquisten el seu propi territori, confeccionat a mida.

ELS MÍNIONS

Direcció: Pierre Coffin i Kyle Balda.

Animació.

Gènere: Comèdia. EUA, 2015.

Durada: 91 minuts.

Si a Gru, el meu dolent preferit 2 (2013) el poder de seducció dels Mínions va comportar una certa descompensació narrativa entre la trama principal i les subtrames d'aquestes figures secundàries, aquí es restableix l'harmonia en una preqüela que funciona com un rellotge i que amplia l'univers imaginari de les pel·lícules precedents amb bon sentit i fortuna còmica. Els Mínions semblen una derivació d'aquella tradició de personatges mascota que ha desenvolupat tan a consciència la gran trajectòria de la historieta francobelga: Idèfix, Milú, l'esquirol Spip o el Marsupilami i la seva família selvàtica podrien ser parents seus; tots ells presències, en principi, subordinades, però amb el potencial d'emancipar-se.

Els Mínions traça els orígens d'aquestes criatures, aprofundeix en una idea còmica molt afortunada –una convenció de dolents tractada com a versió subterrània d'una Comic-Con– i, finalment, se centra en un esquema narratiu de robatori (im)perfecte sense desafinar en cap molment. És cert que no estem davant l'ambició del millor Pixar, però sí d'una manera d'entendre la comèdia animada que subministra plaer a dojo i que transforma hora i mitja de metratge en un gustós sospir.

MÉS INFORMACIÓ