Selecciona Edició
Connecta’t

El viatge al límit de Joan Benesiu guanya el Premi Llibreter

El sector reconeix la veu potent que batega a ‘Gegants de gel’ i la de ‘Reparar a los vivos', de Maylis de Kerangal, i de l'àlbum ‘Salvatge’, d'Emily Hughes

Joan Benesiu i Maylis de Kerangal.
Joan Benesiu i Maylis de Kerangal.

L'última vegada que l'escriptor alacantí Joan Benesiu va venir a Barcelona ho va fer amb un llibre autopublicat sota el braç a la recerca d'un editor comercial, amb l'únic aval, això sí, d'un dels grans noms puixants de les lletres catalanes, Manuel Baixauli. Encara no ha passat un any: la seva obra, Els passejants de l’illa de Xàtiva, s'ha convertit en Gegants de gel, editat per un segell a l'alça, Edicions del Periscopi, i surfeja en plena cresta de l'ona de les recomanacions boca-orella de l'any, després de crítiques excel·lents que comencen a traduir-se en vendes destacades en aquests temps miserables: quatre edicions i a punt d'arribar als 4.000 exemplars. Ahir va rebre, a més, el seu primer reconeixement, el XVI Premi Llibreter de Literatura Catalana, que concedeix el Gremi de Llibreters de Catalunya, sinònim de considerable suport comercial. Reparar a los vivos, de la francesa Maylis de Kerangal (Angle; Anagrama; en castellà) en la categoria d'Altres Literatures, Salvatge (Libros del Zorro Rojo, català i castellà), d'Emily Hughes, com a millor àlbum il·lustrat, van completar els reconeixements del sector.

En Benesiu, professor de filosofia d'institut, tot és una mica misteriós. D'entrada, el seu nom és un pseudònim, el de Josep Martínez Sanchis (“em temptava la idea d'escriure amb pseudònim de sempre però més des que vaig descobrir que hi havia a València un periodista amb el qual la gent atribuïa els llibres de l'un a l'altre”, argumenta), autor fins ara d'una novel·la (Intercanvi, a Bromera, premi Ciutat de Xàtiva) i d'un llibre de relats. Després, si cal fer cas a Baixauli, és, com ell, “un insatisfet, un obsessiu, un desequilibrat. Un desequilibrat pacífic”. No ho va demostrar Benesiu-Martínez (Beneixama, Alacant, 1971) ahir, si bé és cert que la seva novel·la té un punt inquietant: un jove viatja fins a Ushuaia, a la Patagònia (“fi del món, principi de tot”, diu la llegenda de la ciutat), allunyant-se potser, en el fons, de si mateix. Allà, en un bar, ensopegarà amb un grup humà, els integrants del qual aniran desgranant d'una manera o una altra, amb silencis, insinuacions o reflexions, per què nassos han acabat a la fi del món.

Tal com incidia el jurat, es tracta d'un viatge singular als límits personals i geogràfics però també als grans temes del món contemporani en un diàleg poc usual en les lletres catalanes. “Ushuaia em funciona com a metàfora del límit, geogràfic, però també polític i d'uns personatges que voregen la seva situació límit” i que potser tinguin por de descobrir que “a l'altre costat igual no hi ha res”, apuntava amb veu baixa l'escriptor.

Sorprès, com també ho està el seu mentor amb el ressò de la seva pròpia obra, pel gradual però inexorable èxit que va obtenint –“és curiós perquè em busco a mi mateix quan escric: reflecteixo episodis o pensaments més personals que grans temes històrics o coneguts”, contrasta— Benesiu justifica el seu escenari als antípodes “perquè jo també provinc de la perifèria: procedeixo de l'últim territori de parla catalana, vaig fer el batxillerat en castellà i el català va entrar molt tard en la meva vida”, admet. Però es dóna també una decisió per sensació d'ofec: “Necessitava una mica d'aire, per al meu text: si et centres en el teu territori és inevitable referir-se als problemes locals que l'ocupen”. València i les seves circumstàncies encara hi ajuden menys. “La literatura catalana a València és minoritària i potser per això es planteja a la defensiva, i això llastra una literatura; com a contraposició, els sentiments existencials t'empenyen i també a la teva obra cap amunt”.

Benesiu és conscient, i no el preocupa a l'excés, que la seva pot considerar-se una literatura d'idees que sol desenvolupar-se en un particular monòleg interior: “Reflexionar sobre la frontera i la identitat també pot fer-se des de la ficció, es pot arribar a la veritat amb més llibertat fins i tot, les idees poden expressar-se aquí sense la radicalitat filosòfica, sempre més aspra… No vull que les meves novel·les s'escorin massa cap a la filosofia, però és evident que està a la base de la meva construcció personal”, admet el professor.

Com a home d'idees, doncs, és conscient que la situació sociopolítica de les dues últimes dècades a València ha deixat la seva marca: “La corrupció ha dipositat un sentiment de vergonya entre els mateixos valencians que ha afectat els empresaris però també els escriptors… Es un llast, sí, però l'última paraula sempre la té la creativitat per sobre de la política, que sempre colpeja, és clar”.

Amb creativitat també i una àgil qualitat literària, com avalen els seus set premis obtinguts ja a la seva França natal, De Kerangal converteix a Reparar a los vivos la història del trasplantament d'un cor d'un jove de 19 anys al cos de Claire en el que és un sentit homenatge a la vida, fil que pot resseguir-se a partir de la família del donant i de la receptora, de les inquietuds de l'equip mèdic o de la freda tecnologia que ho fa possible tot. “La mort d'una persona propera em va portar a metabolitzar el dolor, a escriure el revers de la mort, com a contrapartida a ella”, assegurava ahir l'escriptora francesa (Toulon, 1967), que admetia que la història li ha aportat un altre tipus de públic: “Fins ara, els qui s'apropaven als meus llibres eren lectors, fins i tot massa intel·lectuals; potser la violència tàcita que comporta, aquesta energia i el missatge que alguna cosa i algú pot ser salvat sempre hi hagi ajudat”, resumeix.

“No he vist mai un bosc com el que he dibuixat”, admetia, per la seva banda, la hipertímida il·lustradora d'origen hawaià de 23 anys Emily Hugues, que amb el que és el seu primer llibre, Salvatge, ha obtingut el guardó al millor àlbum il·lustrat, on una nena viu feliç en plena naturalesa tenint com a mestres els óssos, els ocells o les guineus… fins que un animal molt semblant a ella entra en escena.

Amb els Premis Llibreter el gremi completa el seu catàleg de reconeixements del curs, que va començar la setmana passada amb la quarta convocatòria del Memorial Pere Rodeja, que va reconèixer la feina del seu col·lega Joan Fàbregues, de La Llar del Llibre de Sabadell, i la de, durant més de tres dècades, la periodista cultural Rosa Maria Piñol.

MÉS INFORMACIÓ