_
_
_
_
_

The Beatles: entrada d’aire fresc

L’actuació del grup anglès, ara fa 50 anys, va sacsejar Barcelona a tots els nivells

Entrada del concert de The Beatles a la plaça Monumental de Barcelona.
Entrada del concert de The Beatles a la plaça Monumental de Barcelona. col·lecció magí crusells

"Amb un guàrdia més hauríem pres Gibraltar”, es comenta que va dir el polifacètic escriptor i artista Edgar Neville, a partir de la nombrosa presència policial en els concerts que The Beatles, un terratrèmol sociològic, va realitzar a Madrid i Barcelona els dies 2 i 3 de juliol de 1965. La preocupació de les autoritats era clara i no de tot injustificada, analitzant ara, 50 anys després, els efectes a tot nivell d’aquella visita que en el cas de Barcelona no va arribar a les 18 hores. Però quines hores!

Barcelona (Espanya), 1965. L’Espanya que van visitar The Beatles era ben negra. Governada encara amb mà de ferro pel dictador Francisco Franco, feia un any que s’havien celebrat els anomenats “25 años de paz”, en realitat, els 25 anys de la victòria franquista després de la Guerra Civil. Franco mai va practicar una política de reconciliació: qualsevol dissidència era durament castigada. Una prova: dos anys abans de l’arribada del conjunt de Liverpool a l’Estat, van ser executats el dirigent comunista Julián Grimau i els anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado, fets que provocaren una allau de protestes contra la dictadura en molts països europeus. Com assenyala Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, “els anys seixanta eren coneguts com els ‘del desarrollismo’, en què la dictadura apostava pel creixement econòmic sense llibertats. Ras i curt: com un concert de The Beatles sense moure’s de la cadira”.

Les autoritats franquistes creien que la música pop estrangera no era gens saludable per a la joventut espanyola. En aquest sentit, el Govern Civil de Barcelona va emetre una circular, el 6 de novembre de 1964, denegant la concessió de permisos per a la celebració de festivals amb grups “que interpreten ritmes excitants de música moderna (...) per tal d’evitar que puguin produir-se alteracions d’ordre públic i reaccions d’histerisme col·lectiu entre els elements juvenils”. Malgrat les traves, finalment la música pop es va acabar imposant a Espanya perquè era com una mena d’huracà que no es podia aturar.

Cronologia

3 de juliol

16.30 h. The Beatles aterren al Prat, procedents de Madrid en el vol 214 d'Iberia. En baixar són abordats per la cantant Franciska, que els lliura unes monteres en nom de Francisco Bermúdez, promotor dels concerts. Després, una jove amb un vestit blanc andalús, en representació de la casa Alberdi —encarregada del so en les actuacions a Espanya—, els va regalar unes nines andaluses. Elisa Estrada (secretària del Club de Fans de The Beatles a Espanya) dóna a cadascun un clauer amb les inicials del club.

17.15 h. Arribada a l'hotel Avenida Palace de la Gran Via, aleshores Avenida José Antonio. Al carrer, una desena de fans els saluden, però no poden entrar perquè el servei de seguretat ho impedeix. S'allotgen a les habitacions 109, 110 i 111.

19 h. Roda de premsa a l'hotel, de força preguntes insignificants: per què estaven tan pàl·lids; si es consideraven intel·ligents... Algunes de les qüestions van ser contestades per la intèrpret sense ni dirigir-les a cap dels membres del grup, cosa que va indignar els periodistes.

19.45 h. La fotògrafa Juanita Biarnés aconsegueix una exclusiva en esquivar els controls de seguretat i entrar a l'habitació de The Beatles. Va dir que John Lennon no va deixar de tocar la guitarra espanyola i li van demanar que els cantés una rumba. Com que no en sabia cap, Biarnés els va ensenyar a fer palmes i a dir algunes frases en català.

22 h. Sortida cap a la Monumental per la porta d'emergència de l'hotel, situada a la rambla de Catalunya, per evitar les ja més nombroses fans.

22.45 h. Inici de l'espectacle amb els teloners. Mentre esperen torn, els components de The Beatles són a la infermeria. En un ambient distès, Kike Pérez de Rozas fa un parell de fotos d'ells amb el capità de la Policia Armada, Manuel Ortega, encarregat de la seguretat al recinte taurí. Ortega sol·licita a Pérez de Rozas que li lliuri una còpia en paper de les fotos per al seu fill (admirador del grup de Liverpool), però que no les faci públiques per evitar represàlies dels seus superiors a la Prefectura.

23.45 h. Actuació de The Beatles: seran 35 minuts, amb 12 cançons. McCartney presenta alguns temes en castellà: havia estudiat l'idioma a l'escola a Liverpool.

4 de juliol

0.45 h. Tornada a l'hotel, on fan una petita festa en companyia de la cantant britànica Beryl Marsden, que es trobava a Barcelona per a una sèrie de concerts. El xivarri que provoquen fa que la direcció de l'hotel els cridi l'atenció i finalitzi la trobada.

10 h. Sortida del vol cap a Londres. A la seva arribada a Anglaterra, John Lennon i Ringo Starr porten uns barrets estil cordovès. Lennon posa per a la premsa a l'estil flamenc i manifesta que no li ha fet por actuar en una plaça de toros perquè aquests animals no desafinen.

L’enveja dels artistes locals. Les actuacions de The Beatles van despertar certa expectació a Espanya. Per aquelles dates va ser habitual que apareguessin a la premsa opinions de destacades personalitats de la cultura espanyola sobre el grup. Pocs dies abans del concert, en el número 5 de la revista Nueva Ilustración Femenina, editada a principis de juliol, es va publicar una enquesta que reflectia l’estat de la qüestió. La cantant María Cinta deia: “Accepto les cabelleres i les extravagàncies en conjunt, però, per descomptat, a mi no m’agradaria tenir un amic o un nòvio d’aquest tipus. No obstant això, reconec la seva originalitat”. La també cantant Conchita Bautista opinava: “No m’agraden els homes amb cabelleres. Queden poc d’home”. El cantant José Guardiola feia el comentari següent sobre les cançons del grup anglès: “Han beneficiat en gran manera la música, ja que gràcies a ells la joventut vibra i s’interessa per la música moderna”. L’escriptor i membre dels Setze Jutges Josep Maria Espinàs pensava que podien interessar als intel·lectuals perquè “agraden als joves, com a músics són suficientment bons perquè els crítics de l’especialitat els aplaudeixin, tenen un estil i constitueixen un fenomen social”. Respecte als seus cabells, Espinàs deia: “No són escandalosos tret que algú vulgui escandalitzar-se per alguna cosa tan superficial com una cabellera més llarga del normal. Ningú pot negar que han estat progressivament acceptats quan la gent ha començat a escoltar-los de debò, a conèixer-los”. L’exartista del Paral·lel barceloní Bella Dorita creia: “La joventut del nostre país no pot veure’s influenciada pels cabelluts artistes britànics perquè tendeix cap a horitzons més positius i de major responsabilitat”.

L’atracció més famosa del món”. El productor Francisco Bermúdez va presentar The Beatles en els anuncis que va publicar a la premsa com “la atracción más famosa del mundo”, com si es tractés d’una funció de circ. Bermúdez —descobridor de diversos artistes, com Raphael— va signar un acord amb el mànager de The Beatles, Brian Epstein, el 5 de febrer de 1965, que ocupa poc més d’un foli. Allí s’indica que eren contractats per 5.000 lliures lliures d’impostos —en l’actualitat serien, comptant la inflació acumulada entre 1965 i 2014, al voltant de 139.600 euros—. El promotor espanyol es feia càrrec de totes les despeses de transport i allotjament. També s’especificava que, en cas de pluja i de no poder realitzar-se els concerts, The Beatles podrien actuar entre el 4 i el 5 de juliol. Finalment, si un dels seus components es posava malalt, s’anul·laven els shows... Res a veure amb els contractes actuals de les grans estrelles, en els quals s’inclouen algunes peticions dels mateixos artistes, com per exemple la marca de les begudes o altres disposicions.

Entre el 20 de juny i el 3 de juliol, el grup va fer una gira per diferents ciutats europees: París, Lió, Milà, Gènova, Roma, Niça, Madrid i Barcelona. En el concert del 3 de juliol a la Monumental van actuar com a teloners la barcelonina Orquestra Florida —que començà amb el tema Begin the beguine—, el grup madrileny Els Shakers, Míchel —que fou molt xiulat quan cantà Granada i ¡Oh, sole mio!—, el grup caribeny Trinidad Steel Band, el nord-americà Freddie Davis, el grup barceloní Los Sírex, les angleses Beat Chics i el grup acrobàtic Modern Jazz Dancers. Solament Los Sírex eren prou coneguts pel públic. La raó per la qual l’empresari va contractar teloners era per allargar la vetllada musical i justificar el preu de les entrades, elevat: la més barata era de 75 pessetes, mentre que la més cara en costava 400. Cal tenir present que el salari mínim era de 1.800 pessetes. A excepció de Los Sírex, el públic va xiular la majoria d’artistes. Si el conjunt barceloní se’n va lliurar va ser perquè als espectadors els era més fàcil corejar uns temes que els sonaven, com Qué bueno, qué bueno, Muchacha bonita o San Carlos Club.

Madrid versus Barcelona. L’actuació de The Beatles a Barcelona va tenir més èxit que la que es va fer a la capital espanyola, ja que, segons Bermúdez, en el cas de l’actuació a la capital catalana es van vendre pràcticament totes les localitats. Dos van ser els factors que van propiciar l’èxit barceloní: per una banda, la pressió policial no va ser tan gran com la de Madrid, possiblement perquè ja s’havia comprovat que no s’havien produït incidents importants, malgrat la por de les autoritats. La presència policial a la capital espanyola no solament era nombrosa al voltant i a l’interior de la plaça, sinó també efectiva, amb guàrdies muntats a cavall amb la intenció d’intimidar els espectadors.

El segon factor és que l’espectacle barceloní es va celebrar en dissabte i es va iniciar més de dues hores més tard respecte del show de Madrid, que va començar a les 20.30 hores. Avui dia molts treballadors no van a la feina el dissabte perquè es considera festiu a efectes laborals, però en aquella època sí que era feiner. També era lectiu als col·legis.

Una imatge de l’actuació de The Beatles dalt l’escenari de la Monumental
Una imatge de l’actuació de The Beatles dalt l’escenari de la MonumentalRafa Seguí

Foc periodístic. Per regla general, els mitjans afins al règim van ser crítics amb l’estada de The Beatles a Espanya. Els més independents van ser més objectius. Per exemple, el titular del diari madrileny El Alcázar del dia 2 era ben clar: “Afortunadament va fallar la ‘beatlemania’”. A l’interior hi havia una crònica, signada J. S. C., on es destacava que a l’aeroport de Barajas solament havien anat a rebre els músics 4.000 persones, una xifra ridícula per al cronista i clara demostració que la joventut “gaudia de bona salut”. En realitat, era una quantitat gens menyspreable per a l’època, i més tenint present que el Ministeri de Governació no va autoritzar l’arribada d’autocars amb fans per por que l’acte es polititzés. En el mateix to, en el periòdic falangista de Barcelona Solidaridad Nacional del dia 4, el grup de Liverpool apareixia en portada, baixant de l’avió amb les monteres posades, assenyalant el titular: “Van armar poc soroll”. Sota la fotografia, el comentari següent: “Van arribar, van actuar... i aquí no va passar res, afortunadament per a tots. La nostra joventut es va prendre les coses amb bastanta més filosofia que la d’altres latituds, cosa que és d’agrair. I qui més qui menys se’n va anar a dormir amb mal de cap”.

En contrast i amb gran encert, el crític Alberto Mallofré publicà a La Vanguardia, el dia 6, el que serveix perfectament de magnífic epíleg del que havia estat l’estada del grup a la capital catalana: “El mite Beatles va arribar fins aquí, es va deixar veure en acció i es va retirar. Els seus entusiastes van aplaudir i van xisclar —com s’aplaudeix i es crida en el futbol, en els toros o on es pot— i també se’n van anar. I quan es van haver marxat els uns i els altres, em va semblar notar a l’arena buida un aire de desencant que romania allí, abandonat pels esperits morbosos que havien forjat uns espectres nefastos, vençuts per fi i naufragats en no haver pogut veure més que quatre inofensius i jovials nois desperts, que escriuen cançons d’avui, amb temes de romanç juvenil i ritmes llunyanament emparentats amb el tradicional rhythm and blues, i que les canten i les toquen molt bé, dins del seu gènere. Va ser el desengany malsà dels que un dia descobreixen que els seus semblants no són tan malvats com havien imaginat”.

El Noticiero Universal del mateix dia obria la secció d’espectacles amb el titular: “Indiscutible èxit dels Beatles”, per continuar amb “ple als tendidos, graderies i andanadas i bona entrada en les cadires de pista. Un ambient carregat entre el jovent i vigilància pertot arreu”. El comentarista de Tele/eXpress, Carlos Carrero, va escriure: “Els Beatles van aparèixer i van ser rebuts amb tots els honors. La cridòria, sobretot femenina, es va imposar. En això no veig res de censurable, sinó una raó molt comprensible. Quina major il·lusió per a una admiradora del millor conjunt musical del món que la de poder dir a les seves amigues: ‘Jo vaig ballar mentre tocaven, en persona, Ringo, Paul, John i George’?”. I va finalitzar escrivint: “Anar a veure els Beatles en persona és com legalitzar, per a mi mateix, la seva presència al món com a home que sóc d’aquesta època, com a testimoni i les seves coses, que pretenc”.

El silenci de les tisores. La censura franquista va intentar contrarestar i silenciar l’estada del conjunt britànic a l’Estat espanyol. En aquest sentit, els futurs cineastes Francesc Betriu i Pedro Costa van rodar diverses imatges per realitzar el documental Los Beatles en Madrid, però va ser prohibit perquè feia propaganda d’uns anglesos degenerats. Segons Betriu, “Manuel Fraga Iribarne va ser el veritable culpable que no es realitzés el documental: ell era al capdavant del Ministeri d’Informació i Turisme. Augusto García Viñolas, director aleshores de No-Do, va ser qui la va executar”.

Tota obra a l’entorn del quartet musical anglès va tenir problemes amb la censura, llavors i uns anys després. Per exemple, quan l’editor Luis de Caralt va publicar la biografia Los Beatles (1968), seguint els consells dels censors va haver d’alterar i eliminar alguns fragments. Entre aquests últims destaca una frase en la qual Paul McCartney exposa la seva idea sobre la religió després de la mort de la seva mare, el 31 d’octubre de 1956, i d’haver estat resant diversos dies perquè ella tornés: “Però vaig veure com n’és d’estúpida la religió. Les oracions no van fer efecte, quan jo més ho necessitava”.

El senzill de The Beatles The ballad of John and Yoko (1969) d’entrada va poder ser editat, però immediatament va ser classificat com “no radiable” als mitjans de comunicació i, posteriorment, prohibit. La raó era doble: perquè a la lletra se cita que John Lennon s’havia casat a Gibraltar, literalment “a prop d’Espanya”, i per una exclamació a Crist, fruit de les dificultats que havia tingut per obtenir la llicència matrimonial.

Importància de les actuacions de The Beatles. L’arribada de The Beatles a Espanya va suposar el contacte amb un món més lliure, que s’escapava del ritme quotidià del franquisme. Era com una porta oberta a alguna cosa nova i moderna que aquí tenia connotacions subversives perquè els joves que anaven amb els cabells llargs —ni tan sols comparable amb el del grup de Liverpool— s’exposaven a ser, com a mínim, mal vistos i considerats uns degenerats. Quan els membres de The Beatles apareixien en una revista o un noticiari de l’època, els seus pentinats provocaven una agitació que la joventut vivia com creativa i la societat franquista, com totalment rebutjable. Malgrat tot, la seva música va arribar a Espanya pel seu propi impuls.

La por governamental es va allargassar anys després, com en la censura de fragments d’una biografia del grup, episodi poc conegut fins ara.
La por governamental es va allargassar anys després, com en la censura de fragments d’una biografia del grup, episodi poc conegut fins ara.Rafa Seguí

The Beatles van connectar amb la joventut espanyola perquè transmetien espontaneïtat i creativitat i per la seva manera de comunicar-se amb el públic, despreocupada i dinàmica. Lennon, McCartney, Harrison i Starr van posar lletra i música a tota una generació. Les actuacions a Madrid i Barcelona són importants perquè van ser l’única vegada que van tocar a Espanya. Els joves que hi van assistir (alguns, futurs membres de la Gauche Divine, com l’arquitecte Oriol Bohigas o l’editora Beatiz de Moura) van taral·lejar els temes del grup amb gran entusiasme. La música no era només un instrument on es refugiaven, sinó que servia perquè combreguessin amb uns mateixos gustos i aficions. A molts d’ells els va semblar respirar llibertat, oposant-se així a unes normes rígides que començaven a estar caduques. A partir de llavors, els grups i els concerts a Espanya es van multiplicar. La televisió va començar a interessar-se pel tema. A poc a poc, el moviment musical va anar guanyant acceptació. Altres bandes van ocupar l’avantguarda, però va caldre esperar nous temps i estils.

Souvenirs i llibres. Fins avui s’han publicat tres llibres destacables que analitzen l’estada de The Beatles a l’Estat: Olé Beatles! (Milenio, 1994), d’Enrique Sánchez i Javier de Castro; The Beatles. Una filmografia musical (Royal Books, 1995), coescrit per qui signa i Alejandro Iranzo, i The Beatles. Made in Spain, de Javier Tarazona i Javier de Castro (2007, ara mateix recuperat per Milenio). Mig segle després, el material relacionat amb l’estada dels nois de Liverpool està hiperrevalorat. Una entrada original del concert de Barcelona es pot trobar encara a internet per uns 600 euros, mentre que una de Madrid, si està en bon estat, pot arribar al doble, ja que se’n van vendre moltes menys. Avui s’ofereix per la xarxa un exemplar del Diario de Barcelona del 3 de juliol de 1965, amb el grup a portada, per 300 euros.

Així mateix, són diversos els actes que recorden aquelles dues actuacions. El cap de setmana passat es va celebrar la Barcelona Beatles Weekend, amb notable assistència de públic als diferents actes: concerts, conferències, jocs infantils i, fins i tot, un sopar de gala amb Pete Best —el primer bateria estable de la formació—, en un acte que sembla que tindrà continuïtat anual. Avui mateix s’inaugura l’exposició Què arriben els Beatles! al Centre Cultural El Carme de Badalona, on romandrà fins al 15 de novembre. La setmana vinent s’impartirà el curs d’estiu amb el mateix nom que la mostra dintre dels Juliols UB també a El Carme. The Beatles, ahir i avui. I, segurament, sempre.

Magí Crusells, professor de la Universitat de Barcelona, és autor del llibre The Beatles. Una filmografía musical i comissari de l’exposició i del curs d’estiu Que arriben els Beatles!

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_