Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cabdillisme

Amb la seva estratègia per al 27-S, Mas tracta de crear-se un espai polític propi i es presenta com algú que encarna la voluntat de la nació i està per sobre de partits, opinions i sensibilitats

Després de les eleccions municipals i la presa de possessió dels Governs de les comunitats i municipis a molts ens venia de gust tenir un període tranquil per analitzar i, sobretot, observar les decisions polítiques dels nous Governs. No ha estat possible, no hi ha temps per a subtileses; vivim en una voràgine política que arrasa tot el que significa reflexió. L'única cosa que roman és la tàctica de la destrucció del contrari polític. Molts alcaldes o presidents autonòmics, ja abans de prometre el seu càrrec, han sofert els atacs de la dreta política i la seva caverna mediàtica, que han estès la por entre la ciutadania com si arribessin als Governs uns nous revolucionaris que el que farien seria col·lectivitzar totes les propietats dels rics i de l'Església catòlica i ocuparien els seus llocs de privilegi.

Ara ja estem en el temps polític de les autonòmiques catalanes i amb l'ull posat en les generals. Aquest estiu, a més de calorós, serà políticament calent. Mas s'ha posat la gorra de capità i ha tornat a agafar el timó de la seva nau i amb veu de súper heroi ha proclamat que “no estem per històries. Hem posat la directa i anem molt de debò”. Així les eleccions que ha avançat per dues vegades, i aquesta serà la tercera, eren de broma? Era una manera de tenir entretinguda la ciutadania?

Sincerament, les decisions polítiques de Mas fan tot l'efecte d'un nou peronisme: amb el Govern d'esquerres el nacionalcatolicisme català havia perdut protagonisme i per recuperar-lo el 2006 va córrer a Madrid per fer-se una foto amb el president Zapatero i contribuir a una primera retallada de l'Estatut. Una vegada aconseguida la victòria el 2010, en plena crisi i amb el setge de la corrupció que entelava el nacionalisme català, agrupat entorn de CiU, Mas es va situar al capdavant del moviment independentista, i va convocar unes noves eleccions amb el paper de messies escollit per portar la massa a la independència promesa. A partir d'aquí va convertir la Generalitat en el seu bastió polític, com a eina personal ja que el desprestigi polític de CiU, danyat per les corrupteles, no li permetia fer política de partit. Ell és l'escollit.

La seva estratègia arriba a sotmetre el seu aliat, ERC, que no participa en el Govern però l'obliga a seguir les seves polítiques neoliberals de desmantellament de l'Estat del benestar. I el seu deliri ha arribat a trencar la coalició històrica amb UDC.

I, finalment repta les organitzacions socials independentistes perquè donin suport a la seva llista, la “llista del president", bé, ara es fa dir “amb el president”. D'aquesta manera s'està creant un espai polític propi. Només ell pot concitar les simpaties del poble, la seva imatge, la seva posició. D'aquest espai particular en podran formar part les persones que l'estimen i ho expliciten públicament: els seus amics del 2010, business friendly, que estaran presents per continuar els seus negocis en una Catalunya independent. Els que el consideren un home valent encara que hagi patronejat Catalunya portant-la a les cotes més altes de pobresa, de desigualtat, de pèrdues de drets laborals, socials i ambientals. Els que han fet negoci amb l'aigua, amb la sanitat, amb els serveis socials.

El caràcter referendari que vol imposar a les eleccions del 27-S ens remunta a l'antic cabdillisme hispà on es plebiscitaven presidents o es proposaven referèndums successoris. L'actitud de Mas em sembla un nou cabdillisme que vol posar-se per sobre dels partits, les opinions i les sensibilitats. Un home que encarna la voluntat de la nació. Un individu que és capaç de proclamar, en un acte a Molins de Rei, sota el títol de “Benvinguts al futur”, que “una Catalunya independent tindria uns índexs d'atur com els de Dinamarca o Àustria; disposaria d'unes infraestructures com les d'Holanda i d'un model educatiu com el de Finlàndia; no hauria de patir per l'idioma propi com a Suècia, i les pensions serien millors que les d'Espanya”.

Una societat madura i moderna com la catalana no pot permetre projectes cabdillistes encara que s'escudin en el mantell patri. Catalunya necessita un canvi, una confluència, una proposta conjunta que proposi donar sortida a les polítiques neoliberals de CiU-ERC i que la ciutadania pugui celebrar un referèndum per escollir la seva relació administrativa amb Espanya. En definitiva, una Catalunya en comú.

Joan Boada i Masoliver és professor d'Història.