Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El referèndum com a mite

El referèndum que planteja Tsipras a Grècia és del tot anormal. No pot convocar-se d'improvís i una setmana abans que se celebri

És una opinió massa comuna que la democràcia directa és la més autèntica i que, entre les seves formes actuals, molt diverses, el referèndum és indubtablement el millor procediment democràtic ja que expressa, sense interferències, la voluntat del poble. Es tracta d'una opinió no només discutible sinó perfectament refutable. I s'hi pot afegir la democràcia representativa, de tipus indirecte, que és molt millor, ja que expressa de manera molt més perfecta la voluntat popular i és més respectuosa amb la llibertat de les persones.

Quan es parla de referèndum sempre es posa com a exemple l'antiga democràcia grega. Després de Tsipras i Syriza dubto que s'invoqui la Grècia d'avui. Però és també una opinió massa comuna al·ludir a la democràcia grega antiga com l'ideal suprem de democràcia. “Aquella era una veritable democràcia, no la d'ara”, se sol dir. En mantenir aquesta posició se solen oblidar diverses qüestions.

En primer lloc, que la democràcia grega a la qual s'al·ludeix tot just va durar un breu període: es va limitar només a la ciutat d'Atenes, quan van governar Clístenes i, sobretot, Pèricles, fa més o menys uns 2.500 anys. Els coneixements que tenim d'aquests temps són escassos i, amb freqüència, idealitzats.

No obstant això, sembla cert que es tractava d'una participació directa dels ciutadans en les decisions que afectaven assumptes públics, i eren triats els gestors encarregats d'aplicar els acords presos a la plaça pública. Ara bé, no oblidem que es calcula que Atenes, quan era una gran urbs de l'època, tenia llavors una població d'entre 30.000 i 40.000 habitants com a molt, i que les dones no votaven, tampoc els menors, ni els esclaus, ni els estrangers. Si vostès van restant, si la població total ja era poca, el que queda, certament, cap en una plaça, sempre que bastantes persones s'abstinguin d'anar-hi.

Amb això vull dir, simplement, que la democràcia grega és un mite que es va conservar com a tal durant deu segles de sistemes aristocràtics i autocràtics, fins que va reaparèixer amb les revolucions liberals. Però llavors es va veure clar que la democràcia directa atenesa era inaplicable i que calia passar a una democràcia representativa. Les raons d'aquest canvi eren, substancialment, tres.

En primer lloc, l'àmbit en el qual calia prendre decisions havia augmentat substancialment, de ciutats s'havia passat a nacions, i d'alguna desena de milers d'habitants a diversos milions. Amb aquestes dimensions, la participació directa era impossible.

En segon lloc, les finalitats de la política havien canviat: l'objectiu d'un estat liberal i democràtic era que totes les persones fossin lliures i iguals, i que gaudissin del mateix àmbit de llibertat.

En tercer lloc, l'activitat política havia passat a ser molt complexa, era un assumpte per a especialistes. Per tant, com en tantes coses de la vida, era imprescindible deixar aquesta tasca als especialistes, sempre que fossin escollits i controlats per tots els ciutadans, la qual cosa comporta ser-ne responsables davant d'ells. De la mateixa manera que per resoldre assumptes privats escollim un metge, un advocat o un arquitecte, per a assumptes públics hem d'escollir polítics, que són els experts en aquesta matèria.

Les nostres democràcies són representatives des de finals del segle XVIII. Ara bé, en els anys vint del segle passat, un període en el qual el parlamentarisme era molt criticat, es va introduir en certs règims democràtics, de forma excepcional, els referèndums, que abans eren només un instrument de sistemes dictatorials. Era una forma complementària de la democràcia representativa per a determinats supòsits, molt escassos.

El referèndum que planteja Alexis Tsipras a Grècia és del tot anormal. No pot convocar-se d'improvís i una setmana abans que se celebri. És descarregar-se de la seva responsabilitat en aquests últims mesos al capdavant del seu Govern i passar el mort als ciutadans grecs, que gairebé no tenen temps de formar-se una opinió per emetre el seu veredicte. Sembla un acte d'un demòcrata i en realitat no ho és, simplement és no assumir les seves pròpies responsabilitats.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.