Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Grècia ha de votar que no

El Govern grec ha d'estar a punt per, si és necessari, abandonar l'euro

El primer ministre grec, Alexis Tsipras, a la seva arribada a l'última cimera de caps d'Estat i de Govern feta a Brussel·les. Ampliar foto
El primer ministre grec, Alexis Tsipras, a la seva arribada a l'última cimera de caps d'Estat i de Govern feta a Brussel·les. EFE

És evident, des de fa temps, que la creació de l'euro va ser un terrible error. Europa mai va tenir les condicions prèvies per a una moneda única d'èxit ni, per sobre de tot, per al tipus d'unió fiscal i bancària que, per exemple, assegura que quan la bombolla immobiliària esclata a Florida, Washington protegeix automàticament la tercera edat de qualsevol amenaça sobre la seva atenció sanitària o sobre els seus dipòsits bancaris.

Abandonar una unió monetària és, no obstant això, una decisió molt més difícil i més aterridora que mai; fins ara les economies amb més problemes del continent han fet un pas enrere quan es trobaven al caire de l'abisme. Una vegada i una altra, els governs s'han sotmès a les exigències de dura austeritat dels creditors, mentre que el Banc Central Europeu ha aconseguit contenir el pànic als mercats.

El que hem sentit sobre el malbaratament i la irresponsabilitat grecs és fals

Però la situació a Grècia ha aconseguit el que sembla que és un punt de no retorn. Els bancs estan tancats temporalment i el Govern ha imposat controls de capital (límits al moviment de fons a l'estranger). Sembla altament probable que l’Executiu aviat haurà de començar a pagar les pensions i els salaris en paper, cosa que, en la pràctica, crearia una moneda paral·lela. I la setmana que ve el país farà un referèndum sobre la conveniència d'acceptar les exigències de la troica –les institucions que representen els interessos dels creditors– de redoblar, encara més, l'austeritat.

Grècia ha de votar que no, i el seu Govern ha d'estar a punt per, si és necessari, abandonar l'euro.

Per entendre per què dic això, hem de ser, primer de tot, conscients que la majoria de coses –no totes, però sí la majoria– que hem sentit sobre el malbaratament i la irresponsabilitat grecs són falses. Sí, el Govern grec estava gastant més enllà de les possibilitats a final de la dècada del 2000. Però des de llavors ha retallat repetidament la despesa pública i ha augmentat la recaptació fiscal. L'ocupació pública ha caigut més d'un 25 per cent, i les pensions (que eren, certament, massa generoses) s'han reduït dràsticament. Totes les mesures han estat, en suma, més que suficients per eliminar el dèficit original i convertir-lo en un ampli superàvit.

Per què no ha passat això? Perquè l'economia grega s'ha desplomat, en gran part, com a conseqüència directa d'aquestes importants mesures d'austeritat, que han enfonsat la recaptació.

I aquest col·lapse, al seu torn, ha tingut molt a veure amb l'euro, que va ficar l'economia grega en una camisa de força. En general, els casos d'èxit de les polítiques austeritat –aquells en què els països aconsegueixen frenar el dèficit fiscal sense caure en la depressió–, van lligats a devaluacions monetàries importants que fan que les seves exportacions siguin més competitives. Això és el que va passar, per exemple, al Canadà en la dècada dels noranta, i més recentment a Islàndia. Però Grècia, sense divisa pròpia, no tenia aquesta opció.

Amb això vull dir que seria convenient el Grexit –la sortida de Grècia de l'euro–? No necessàriament. El problema del Grexit ha estat sempre el risc de caos financer, d'un sistema bancari bloquejat per les retirades a causa del pànic i d'un sector privat obstaculitzat tant pels problemes bancaris com per la incertesa sobre l'estatus legal dels deutes. És per això que els successius governs grecs s'han adherit a les exigències d'austeritat, i el motiu pel qual, fins i tot Syriza, la coalició d'esquerra en el poder, estava disposada a acceptar una austeritat que ja havia estat imposada. L'única cosa que demanava era evitar una dosi més elevada d'austeritat.

Però la troica ha rebutjat aquesta opció. És fàcil perdre's en els detalls, però ara el punt clau és que els creditors han ofert a Grècia un "o ho agafes o ho deixes", una oferta indistingible de les polítiques dels últims cinc anys.

És hora de posar fi a aquest inimaginable. En cas contrari Grècia s’enfrontarà a l’austeritat infinita

Aquesta oferta estava i està destinada a ser rebutjada pel primer ministre grec, Alexis Tsipras: no pot acceptar-la perquè suposaria la destrucció de la seva raó política de ser. Per tant, l’objectiu deu ser portar-lo a abandonar el càrrec, una cosa que probablement succeirà.

Però no han de fer-ho per tres raons. En primer lloc, ara sabem que l'austeritat cada vegada més dura és un atzucac: després de cinc anys, Grècia està pitjor que mai. En segon lloc, pràcticament tot el caos temut sobre el Grexit ja ha succeït. Amb els bancs tancats i els controls de capital imposats, no hi ha gaire més mal que es pugui fer.

Finalment, l'adhesió a l'ultimàtum de la troica comportaria l'abandonament definitiu de qualsevol pretensió d'independència de Grècia. No ens deixem enganyar per aquells que afirmen que els funcionaris de la troica són només tècnics que expliquen als grecs ignorants el que cal fer. Aquests supòsits tecnòcrates són, en realitat, fantasiadors que han fet cas omís de tots els principis de la macroeconomia, i que s'han equivocat en cada pas que han fet. No és una qüestió d'anàlisi; és una qüestió de poder: el poder dels creditors per estirar l'endoll de l'economia grega, que persistirà mentre la sortida de l'euro es consideri impensable.

Així que és hora de posar fi a aquest inimaginable. En cas contrari, Grècia s'enfrontarà a l'austeritat infinita i a una depressió de la qual no hi ha pistes sobre el final.

Paul Krugman va rebre el Premi Nobel d’Economia el 2008.

© The New York Times Company, 2015.