Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El llarg adéu

Després de deu mesos de ràbia, indignació, deliri, aixecades de camisa i impotència, la comissió ha finalitzat amb Pascual Estevill i Nart

Després de deu mesos de ràbia, indignació, deliri, aixecades de camisa i impotència, la comissió ha finalitzat aquest dilluns amb dos compareixents que han vingut a representar la seva essència. El jutge més corrupte de la història de la democràcia, Luis Pascual Estevill, i un popular advocat, Javier Nart, que va aconseguir la fama televisiva amb un caspós xou judicial en els anys de la lambada. Actualment el jutge és un octogenari convicte dels delictes de prevaricació, suborn i detenció il·legal, i l'advocat és eurodiputat per Ciutadans i tertulià a temps parcial. Nart ha vingut amb presses i guerrera, ha escridassat als parlamentaris i ha acabat enarborant un poder notarial dins d'una carpeta com si fos la bandera d'Iwo Jima.

“No tinc res a contestar” ha estat la frase que s'obstinava el jutge a pronunciar davant les inútils preguntes dels diputats. “No tinc res a contestar”, repetia i, tot seguit, s'humitejava els llavis amb la llengua. Eixut com la mala herba dels camps de Tarragona on es va criar fent de pastor de cabres, Pascual Estevill ha comparegut durant amb prou feines una hora. Ha arribat a la Sala de Grups amb el caminar eixarrancat que el va caracteritzar als passadissos més sinistres dels jutjats de Barcelona; amb els mateixos passos rurals i sorneguers amb què es dirigia a aixecar un cadàver amb un Montecristo a la boca, perquè els morts fan mala olor. Avui la jaqueta li venia llarga i li ballava sobre les cuixes com les faldilles d'un capellà. A la butxaca de dalt, portava encara el mocador de seda d'anar a fer mossegades. Mocassins negres amb borles. “Visc de les rendes de la meva dona”, ha explicat el jutge amb veu trencada. No és que tingui poca veu, és que mai li ha fet falta parlar. Quan no li agradava una pregunta, es disgustava i amb cara de fàstic apartava els temes a cops igual que els animals vells espanten les mosques. Llavors murmurava amb un grunyit: “Pujol va ser un gran president”.

Als portaveus els atenia posant-se la mà al cap com prenent-se la temperatura del temps viscut. Altres vegades, escoltava com ho fan tots els jutges: s'agafava el braç amb una mà i amb l'altra se subjectava el mentó. De ben segur, una posició practicada davant del mirall durant els impacients anys en què somiava amb la judicatura. Pascual Estevill, que en els seus millors temps arribava al jutjat en Jaguar, ha deixat anar a la comissió: “Els cotxes no m'interessen gens”. No ha volgut parlar al Parlament. La corrupció guarda silenci. Ja l'hi va dir el semàntic Humpty Dumpty a la petita Alícia: “La qüestió no són les paraules, la qüestió és saber qui és el que mana..., això és tot”.

MÉS INFORMACIÓ