Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Maleïts pagerols!

Els partits i les noves alternatives polítiques i ideològiques no haurien de deixar que el patrimoni lingüístic es converteixi i s'instrumentalitzi com a arma llancívola

Fa una setmana el director i un dels fundadors del partit Ciutadans a Catalunya, Albert Boadella, va declarar que a Catalunya li aniria molt millor si no es parlés català. Ho va dir com si en lloc d'ell, fos una còpia seva al Polònia, que és on una frase com aquesta ens faria riure sense cap remordiment. Ja coneixem de sobres el seu pensament sobre matèries en què acostuma a opinar amb una desimboltura incomparable. Boadella opina des de fa molt temps no com el director de teatre lúcid i valent que va ser, sinó com un membre activíssim d'un think tank d'extrema dreta. A Boadella no fa falta que li repeteixin la mateixa mentida perquè se la cregui, ell tot sol, com altres exiliats catalans a Madrid també, es creu les seves pròpies mentides a còpia de repetir-les una i mil vegades, i també deliris persecutoris, digue-m'ho de passada.

El cap de setmana passat, la portaveu de Ciutadans a les Corts valencianes, Carolina Punset, va insistir en aquella arxiconeguda idea que segons quina llengua parlis ets més universal o menys.

En un dels programes d'El convidat, dirigit per Albert Om, recordo que Eduard Punset el va convidar a casa seva. Aquell dia el que més em va estranyar del savi televisiu va ser que, sent una persona que podia parlar perfectament en català, es va dedicar a conversar amb el seu visitant-entrevistador com si calculés la quantitat exacta de paraules castellanes que barrejava amb el català. Potser pensava que així practicava un bilingüisme irreprotxablement simètric. Amb aquest model lingüístic, no m'estranya que la seva filla pensi el que pensa sobre l'ús del valencià, llengua que el govern del PP va triturar tot el que va poder a la Comunitat valenciana, durant vint inclements anys. Esclar que si s'hagués tractat del català parlat al principat, la seva opinió no hauria estat menys temerària.

Per la seva banda, les declaracions de Boadella són bastant clares sobre aquest tema. Potser als finlandesos els aniria molt millor si en lloc d'entossudir-se a parlar el finès parlessin el rus o el suec. Fins i tot el castellà, que ja li agradaria al director teatral i, ja no diguem, a la senyora Punset. Això de la Punset, encara que faci mal a les orelles i a la intel·ligència, ja va bé que ho digui. Al cap i a la fi és el que pensa el partit d'Albert Rivera en aquesta matèria. S'ha de deixar de donar la tabarra d'una maleïda vegada amb el català de Catalunya, de València, de la Franja d'Aragó (que ja és el súmmum de la fúria imperialista d'aquesta minúscula llengua). I si poguéssim, tampoc no estaria malament començar una tasca de neteja semblant amb el gallec i amb el basc. En una paraula, cal deixar d'una maleïda vegada de molestar amb aquestes pagerolades (aldeanismos) i decidir-se una vegada per totes a ser absolutament universals.

Això de les pagerolades o aldeanismos té tela. No sé com s'ho deuen haver pres els habitants dels llogarets que sembren Espanya. La filòloga María Moliner ens recorda al seu Diccionario del uso del español que el terme aldeano arrossega també un significat despectiu. Amb aquest ànim despectiu el va utilitzar la filla d'Eduard Punset. (També pot ser que no conegués el seu primer significat: habitante de una aldea). Sembla mentida que encara avui se segueixin utilitzant clixés despectius pel que fa a les llengües d'Espanya. I el més curiós i incomprensible és que aquests clixés estiguin en boca moltes vegades dels mateixos parlants d'aquelles llengües.

Crec que els partits polítics tenen molta feina a fer en aquesta matèria. No crec que l'ús de les nostres llengües i el seu innegociable respecte, sigui incompatible amb la defensa d'altres reivindicacions més urgents. No sé com es podria mesurar una urgència amb una altra. Però les grans formacions, juntament amb les noves alternatives i confluències polítiques i ideològiques, no haurien de deixar que el patrimoni lingüístic es convertís i s'instrumentalitzés com a arma llancívola entre partits. He viatjat per Suïssa, per Bèlgica i no he he llegit mai, ni tampoc he sentit, que un parlant d'una llengua ferís els sentiments d'un altre parlant d'una llengua diferent amb ofenses greus com la Punset.

Hauríem de ser més madurs amb aquests temes, a més d'educats i amables. Ai, si el pagerol Pau Casals els sentís!

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.