Selecciona Edició
Connecta’t

Esquerra

L'autor analitza les raons de l'enfrontament entre Podem i Esquerra Unida

Alberto Garzón i Pablo Iglesias, durant la seva reunió de la setmana passada. Ampliar foto
Alberto Garzón i Pablo Iglesias, durant la seva reunió de la setmana passada.

Vaig créixer en una família amb memòria, en què la meva àvia no va deixar de parlar-me mai de l'afusellament del seu germà, socialista, el 1939. Sóc nét d'un condemnat a mort, també socialista, a qui finalment se li va commutar aquesta pena per 30 anys, dels quals en va complir cinc. Els meus pares van ser militants comunistes quan a Espanya era un delicte ser-ho i el meu pare va conèixer Carabanchel per repartir propaganda. En els meus primers records d'infància em veig agafat de la mà dels meus pares en les manifestacions anti-OTAN i en els mítings d’Esquerra Unida a Sòria, el 1986, quan el meu pare va ser candidat per aquella província al Congrés (us podeu imaginar el resultat). Amb 14 anys vaig ingressar en les joventuts comunistes i vaig militar durant anys en el moviment estudiantil i en els moviments contra la globalització i la guerra. Quan vaig acabar el doctorat i vaig guanyar una plaça de professor vaig ser un d'aquells docents heterodoxos que anaven a manifestacions amb els estudiants i que incloïen autors marxistes en la bibliografia. A diferència de la majoria dels ciutadans del meu país, em sé de memòria La Internacional. Porto l'esquerra tatuada a les entranyes amb orgull i m’hi reconec, però, potser per això, en conec bé les misèries i, sobretot, les incapacitats.

En política la forma i el to compten tant o més que el fons i en una entrevista recent em vaig equivocar en la forma i en el to, i vaig ofendre moltes persones. Els demano perdó però els demano també que parin atenció al contingut que, amb un to i forma millors, exposo aquí.

Perry Anderson va escriure que l'únic punt de partida concebible avui per a una esquerra realista és prendre consciència de la seva derrota històrica. A Espanya, el fracàs de l'esquerra comunista es va constatar després de la Transició democràtica. La realitat socioeconòmica de l'època (tan ben anticipada per aquell “cabeza de chorlito” anomenat Fernando Claudín), el pes cultural dels mitjans de comunicació i la conjuntura internacional revelaven no ja la impossibilitat de la revolució i el socialisme, sinó enormes límits a les possibilitats d'èxit electoral d'aquella esquerra. El fracàs de Mitterrand i el seu programa comú a França, així com del compromís històric amb la Democràcia Cristiana del PCI a Itàlia, van assenyalar bé els límits dels referents que havia pres el nostre Partit Comunista.

Ha plogut molt des de llavors i avui assistim a la possibilitat d'alterar el mapa polític a Espanya en una direcció transformadora. Però això no té res a veure amb l'esquerra. L'esquerra segueix socialment i culturalment arraconada. La clau del moment excepcional que vivim està en la politització de la frustració d'expectatives dels sectors mitjans, davant el seu empobriment progressiu. Si el 15-M va servir d’alguna cosa va ser per expressar aquella frustració. El 15-M va assenyalar els ingredients d'una possibilitat impugnatòria caracteritzada pel rebuig a les elits polítiques i econòmiques dominants, però aquell nou sentit comú resultava inaprehensible sota les categories esquerra-dreta; una cosa que els caps de l'esquerra política no van acceptar.

Malgrat que el PP va guanyar les eleccions del 2011, ja llavors es percebien elements de crisi en el sistema de partits. Abans de la nostra irrupció, les enquestes assenyalaven la disminució dels suports electorals del PP i del PSOE. Davant la nova conjuntura, Esquerra Unida va tenir la seva oportunitat; n’hi hauria hagut prou amb, simplement, seguir l'exemple d’AGE a Galícia. Però no la va aprofitar.

L’arrogància amb què IU va rebre la nostra proposta ens ha portat molt lluny

Quan vam decidir estrenar Podem pensàvem que havíem de col·laborar amb l'esquerra, per això vam proposar a IU i a altres forces fer unes primàries obertes conjuntes. Crèiem que aquesta metodologia podia ser un revulsiu; es tractava que l'esquerra s‘assemblés una mica més a la gent. Ignoràvem llavors que l'arrogància amb què es va rebre la nostra proposta ens donaria l'oportunitat d'arribar molt lluny. Seguim endavant sols i gràcies a això no ens vam veure obligats a fer concessions a les formes conservadores de l'esquerra. Gràcies que l'esquerra no va voler escoltar-nos vam poder posar en pràctica la nostra hipòtesi: que la geografia que separa els camps polítics entre esquerra i dreta feia que el canvi, en un sentit progressista, no fos possible. En el terreny simbòlic esquerra-dreta els que defensem una política de defensa dels drets humans, la sobirania, els drets socials i les polítiques redistributives, no tenim cap possibilitat de guanyar electoralment. Quan l'adversari, sigui el PP o el PSOE, ens anomena esquerra radical i ens identifica amb els seus símbols, ens porta al terreny en què la seva victòria és més fàcil. En política, qui tria el terreny de disputa condiciona el resultat i això és el que hem tractat de fer nosaltres. Quan insistim a parlar de desnonaments, corrupció i desigualtat i ens resistim a entrar en el debat monarquia-república, per exemple, no significa que ens hàgim moderat o que abandonem principis, sinó que assumim que el tauler polític no el definim nosaltres.

Els canvis polítics profunds (que impliquen sempre guanyar el poder institucional) només són possibles en moments excepcionals com el que travessem, però requereixen estratègies precises. Nosaltres tracem la nostra a Vistalegre. Respectem les d'altres companys però no ens situarem en terrenys que ens allunyin d'una majoria popular que no és “d'esquerres” (com potser ens agradaria) però que vol el canvi.

 

MÉS INFORMACIÓ