Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Superioritat moral

Aquest mal costum és un racisme moral, una indulgència perpètua amb els defectes propis, combinada amb la màxima exigència per als altres

S’acostuma a atribuir a l’esquerra aquest mal costum en el qual s'amaga alguna cosa més greu que una pruïja repetitiva. No és veritat. La superioritat moral s'ha practicat des de tots els punts cardinals d’ideologies i creences. De fet, els més veterans vàrem entrar-hi en contacte i la vàrem patir des de la dreta i des del clericalisme. Ningú l'ha practicat amb més desimboltura com els clergues del nacional catolicisme. I després, els clergues de les ideologies d'esquerres i més específicament de l'esquerra autoritària i totalitària.

Malgrat la seva aparença innocent, la superioritat moral ha estat, des de temps immemorials fins al tràgic segle XX, un salconduit pel crim. És un racisme de la moralitat, un sectarisme de la veritat revelada, una indulgència perpètua per als defectes propis i els de la pròpia tribu acompanyada de la màxima exigència i crueltat per als altres. Els qui la practiquen tenen bloquejada qualsevol capacitat d'empatia i comprensió. No són capaços de posar-se en el lloc de l'altre.

Però no ens situem en les alçàries. Baixem uns esglaons cap a la prosa més quotidiana. La superioritat moral s'exhibeix fins i tot en l'humor. El món de l'acudit es divideix fonamentalment en dos meridians: el dels que se’n riuen del gènere humà a través de l'exemple que tenen més a mà, que és un mateix; i el dels que es mofen i ridiculitzen tots els humans que cauen sota la seva mirada, principalment si són febles i perdedors, per enaltir el seu propi enginy i la seva mirada superior.

No hi ha humor en la superioritat immoral de l'acudit cruel i malvat. És casernari, violent i masclista per definició. Sota l'aparença d'una rica imaginació no hi ha res més que el refinament de la crueltat psicològica. L'assetjament escolar, el maltractament a nens i dones, la discriminació amb els desvalguts i els disminuïts utilitza aquest fals humor darwinista i antic. No veig jo quins experiments semàntics cal fer amb els acudits primitius que trivialitzen amb el crim i la mort.

Pel que sembla tot queda explicat per les xarxes socials. El potencial nociu de tals artefactes corroeix la moralitat de les persones decents fins a convertir-les en feres salvatges. Transferim la responsabilitat personal a la tecnologia. Com s'explica, per exemple, que un notable escriptor, i aparent bona persona, es deixi portar pels seus baixos instints i retransmeti per Twitter la conversa que està escoltant al bar, en la qual un conegut seu es dedica a malparlar privadament contra la independència de Catalunya? Com s'explica que després un web reconegut i premiat per l'oficialisme nacionalista converteixi aquesta acció d'espionatge en notícia de portada, i per tant en delació i denúncia? Com s'explica que l'espia es desfaci en excuses autojustificatives que acaben amb la sinistra sentència que el victimisme, típic dels nacionalistes, ha canviat de bàndol? I encara pitjor, que la publicació digital es disculpi davant l'espia i davant els lectors però no ho faci amb l'únic afectat que és l'escriptor espiat i delatat pel seu antiindependentisme?

És la superioritat moral, en la seva variant catalana de superioritat nacional, que autoritza a espiar i delatar els qui es resisteixen al projecte unanimista del procés independentista. Gens diferent, per cert, a la que exhibeixen els qui defensen el sinistre humor del regidor de Fuencarral Guillermo Zapata, com ha fet l'alcaldessa de Barcelona en la seva pàgina de Facebook. La superioritat moral es pot donar per igual en tots els eixos, social o nacional, per més que s'oposin en el pla polític. Si uns disposen de la superioritat dels credencials nacionalistes que els habiliten com a posseïdors de la veritat catalanista, els altres disposen de la superioritat dels credencials del seu activisme social que els habiliten per difondre acudits antisemites sense ser antisemites o mofar-se de les víctimes del terrorisme sense ser simpatitzants del terrorisme.

Certament, Ada Colau té raó: mentre no es produeixin incitacions a la violència, aquestes exhibicions no mereixen una acció de la justícia i estan emparades en la llibertat d'expressió. Però no la té quan diu que "la gent sap que un acudit, per reprovable que sigui, no és comparable amb la corrupció, la mentida ni la insensibilitat (sic) dels que ens han retallat drets i serveis bàsics". I no té raó perquè és ella qui acudeix a la comparació amb la corrupció, com ja va fer Pablo Iglesias, quan vol exculpar i justificar l'antisemitisme dels acudits de Zapata. L'única coartada creïble per les gracietes antisemites i els seus defensors és la frivolitat, probablement la forma més lleugera de la superioritat moral, que practica l’asimetria de combinar la indulgència amb un mateix i la inquisició per als altres.