Selecciona Edició
Connecta’t

Per què els brasilers es dutxen tant i els xinesos tan poc?

Diversos estudis posen de manifest les diferents formes d'abordar la higiene personal

Espanya, entre els països més polits d'Europa

Fotograma de la pel·lícula 'La dutxa'.
Fotograma de la pel·lícula 'La dutxa'.

Entre les promeses incomplertes de la globalització no resulta difícil trobar batalles relacionades amb la gana, l'ecologia o la desigualtat. El que ignoràvem fins ara era l'inquietant desfasament que reflecteixen els marcadors nacionals de la netedat. Aquesta vegada, i sense que serveixi de precedent, la conjuntura econòmica i els nivells de desenvolupament dels diferents països no semblen ser determinants a l'hora de jutjar els hàbits d'higiene.

Segons una enquesta feta fa uns mesos per l'agència d'anàlisi de tendències Euromonitor, els brasilers poden arribar a dutxar-se fins a dotze vegades de mitjana a la setmana. A més del país carioca, els sociòlegs situen Colòmbia i Austràlia entre les regions menys al·lèrgiques a l'aigua, amb deu i vuit banys setmanals per persona. Molt a prop els segueixen Indonèsia i Mèxic, amb unes set dutxes respectivament. A la cua d'aquest singular sondeig es troben els xinesos, els qui pel que sembla només es renten una vegada cada dos dies.

Els francesos, nord-americans i espanyols es mantenen en la mitjana de la dutxa diària. Com els indis, els qui d'altra banda es renten els cabells només una vegada per setmana. Els últims de la classe a més dels xinesos? Turquia, Alemanya, el Regne Unit i –sorprenentment– el Japó, amb uns costums més que qüestionables. Hi haurà qui opini que la sinceritat dels enquestats hauria de ser un valor determinant per donar per vàlides les conclusions –un extrem més que raonable si tenim en compte com ens encanta mentir als humans–, però els seus responsables destaquen les variables climàtiques com a arguments que ofereixen solidesa al resultat. Clar i català: com més humitat, més necessitat de refrescar-se.

Els francesos, nord-americans i espanyols es mantenen en la mitjana de la dutxa diària

Fa dos anys el diari britànic Daily Mail va posar el crit al cel quan va descobrir que gairebé la meitat dels britànics passaven de dutxar-se diàriament. I posaven com a exemple al príncep Enric, germà del futur rei Guillem, que una vegada va reconèixer haver estat dos anys, amb els seus dies i les seves nits, sense rentar-se el cap. Per estrany que sembli, el seu cas és només la punta de l'iceberg d'una tendència a l'alça. Més enllà dels dissenyadors de moda que la temporada passada van disparar campanyes publicitàries amb models que duien els cabells despentinats o amb aspecte brut, els partidaris de relaxar els estàndards admesos són una legió.

Mentre alguns ecologistes defensen la necessitat de limitar el consum d'aigua a la llar –i amb això racionalitzar els litres que s'escapen pel desguàs del bany–, altres corrents eco-friendly alerten dels perills que comporta fer ús de productes de neteja que porten sulfats, parabens i silicones. Ni uns ni altres tenen el favor de la majoria dels dermatòlegs i altres parts interessades, però molts experts alerten que tot el que circumda la literatura de la higiene personal està sobredimensionat.

Els últims de la classe a més dels xinesos? Turquia, Alemanya, el Regne Unit i  el Japó

La cosa ve des de lluny. El febrer d'aquest any la periodista Sarah Zhang, del web Gizmodo, es feia ressò de l'estratègia de màrqueting que a principis del segle XX va motivar que els nord-americans desenvolupessin actituds que ratllaven l'obsessió. Segons el seu testimoni, les empreses productores de sabons, desodorants i pastes de dents van crear anuncis que van desnaturalitzar els hàbits de la societat, i van obligar la gent a gastar quantitats ingents de diners amenaçant-la amb l'ostracisme social si no deixaven de preocupar-se per l'halitosi o la sudoració.

Per què els brasilers es dutxen tant i els xinesos tan poc?

Al segle XX la higiene personal és també una batalla entre sexes. La companyia sueca SCA va publicar fa uns anys un estudi en el qual Suècia apareixia com –oh, sorpresa– un referent d'igualtat també a l'hora del bany: si a la resta de països analitzats les dones es renten més que els homes, en el paradís escandinau elles van darrere. A més l'informe es fixava en altres costums com depilar-se, fer servir cosmètics, posar-se accessoris o cuidar-se les ungles. Segons afirmava el 84% dels homes i dones enquestats, en un escenari ideal elles sempre han de depilar-se les cames. Només el 51% de les persones opinava que “l'home ideal” ha d'usar colònia.

A l'era de l'heterodòxia higiènica, amb capdavanters de la modernitat que defensen mètodes com el No Poo –rentar-se els cabells amb aigua de l'aixeta o amb bicarbonat i vinagre–, qualsevol conclusió sembla precipitada. La higiene personal pot significar una cosa a Rio de Janeiro i la contrària a Xangai, i probablement ni uns ni altres es posaran mai d'acord. Però hi ha dues coses universals que susciten el favor col·lectiu: el bany txec i el noble costum de perfumar-se fins a provocar l'arcada.