Selecciona Edició
Connecta’t

L’últim orgull de Sir Bobby Robson

Més de la meitat dels jugadors que va tenir l'anglès al Barça durant 1996-97 han acabat exercint d'entrenadors

Robson i Mourinho en un entrenament del Barça el 1997 amb Ferrer, Pizzi, Luis Enrique, Abelardo i Guardiola, entre d'altres.
Robson i Mourinho en un entrenament del Barça el 1997 amb Ferrer, Pizzi, Luis Enrique, Abelardo i Guardiola, entre d'altres.

Luis Enrique ha guanyat tres títols amb el Barça aquesta temporada —Lliga, Copa i Champions—, una gesta idèntica que la que va aconseguida Guardiola, que va guanyar el triplet el 2009 a la banqueta del Camp Nou. Guardiola ha repetit triomf per segon any consecutiu a la Bundesliga. Laurent Blanc ha aconseguit el títol francès amb el PSG: Julen Lopetegi, el subcampionat portuguès amb el Porto i Abelardo, "el Pitu", ha pujat a Primera amb l'Sporting. N'hi ha més. Sergi Barjuan va acabar baixant amb l'Almeria, que entrenarà la propera temporada; Ferrer va ser destituït a mitja temporada al Còrdova; Roger García treballa a les divisions inferiors del Barça, i Óscar, el seu germà, que va guanyar la Lliga amb el Maccabi de Tel Aviv i va exercir al Watford, no ha tancat l'acord amb el Salzburg. Bakero ha passat per banquetes de Mèxic, Polònia, Màlaga i la Reial Societat. Juan Antonio Pizzi, que va entrenar el València, treballa ara al Club León mexicà i Albert Celades treballa a Las Rozas, com a seleccionador sub 21.

De Blanc i de Guardiola m'ho esperava” sosté Stoichkov

Tots són entrenadors i tots tenen una mica més en comú: van coincidir al Barça que va entrenar Sir Bobby Robson la temporada 1996-97. També José Mourinho ha guanyat la Premier al capdavant del Chelsea. El portuguès va exercir aquella temporada com a mà dreta del mític entrenador anglès —i de traductor davant dels jugadors— una plantilla en què 13 dels 23 futbolistes s'han assegut en una banqueta des que van penjar les botes. Són molts, a més —Amor, Nadal, Popescu, Busquets o Arnau, per exemple—, els que continuen lligats, d'una o una altra manera, al futbol.

Rei de Copes l'any de Ronaldo

Núñez va fitxar Robson per substituir Cruyff. Només va entrenar una temporada al primer equip i va guanyar tres títols: La Copa del Rei, contra el Betis; la Recopa, contra el PSG i la Supercopa d'Espanya, amb  l'Atlètic de Madrid. Va ser subcampió de Lliga, després del Reial Madrid, que va sumar dos punts més. Des de la jornada 24 a la 42 va ocupar la segona plaça, però va ser líder 8 jornades: la 5a i de la 7a a la 13a. Va perdre els dos partits de la temporada contra l'Hèrcules (2-3 al Camp Nou i 2-1 a l'estadi Rico Pérez). Ronaldo va marcar 34 gols, també en el seu únic any com a blaugrana. A Robson el va reemplaçar Van Gaal.

“Sincerament, jo crec que és casualitat i que no té tant que veure amb la figura de Robson”, assegura des de Las Rozas Celades, que després de deixar el Barça va jugar al Celta i al Reial Madrid i que recorda aquell vestidor pel seu ambient “futboler”. “Les coses no passen perquè sí, però jo ho relacionaria més amb la cultura en la qual ens criem molts de nosaltres; i aquesta venia d'abans, del Cruyff”. Reconeix que al Pep se'l veia que seria entrenador, però que als altres, no tant. “Jo m'ho vaig plantejar després. En aquella època només em preocupava jugar cada diumenge”, reconeix Ferrer. “De Blanc i de Guardiola m'ho esperava” sosté Stoichkov, que abans d'assenyalar Robson responsabilitza la formació de base de la majoria dels jugadors: “Molts van sortir de La Masia; Luis Enrique i el Pitu de Mareo. Això ensenya per a tota la vida. I a mi em va educar el Barça: els anys que vaig passar amb en Cruyff ho vaig aprendre tot”.

Els vídeos de Guardiola

“Home, Pizzi manava molt al camp, Pep ja es mirava vídeos dels rivals, Laurent sempre tenia alguna cosa que dir sobre el joc i jo anava prenent notes, però sincerament, si em dius en aquell moment que en sortirien tants entrenadors, no m'ho crec”, sosté Sergi Barjuan, que descarta haver tingut la sensació en algun moment que Luis Enrique acabaria sent entrenador. “Caràcter sempre en va tenir, però en aquella època ni m'ho imaginava”. “El Pinti entrenador? Ni de conya!”, exclama el Pitu Abelardo, en parlar de Luis Enrique, amb qui va créixer a l'Sporting i es van retrobar al Barça, després de compartir carrera a la selecció espanyola, amb or olímpic inclòs. “D'en Pep sí, en Pepito ja veia vídeos i jo me'n reia molt perquè ja era un malalt”, afegeix Abelardo, que descarta que la influència de Robson hi tingui alguna cosa a veure. “Home, tots en vam aprendre una mica d'aquell home, que era un gran gestor de grup, però d'aquí a pensar que hem arribat a ser entrenadors per la seva influència, la veritat...”.

“Robson era un bon home” diu Abelardo i, en això, hi coincideixen tots. “Cuidava molt l'aspecte defensiu i portava molt bé el grup, però el planter era fantàstic”, recorda. “La seva qualitat era tremenda, però ell tenia les idees clares i les transmetia molt bé, encara que no parlés gaire castellà”, afegeix Barjuan. “Bobby era proper, espontani. Pels que havíem viscut amb en Johan va ser un canvi dràstic. Veníem d'una educació molt marcada i ell va portar coses molt diferents, ens en va ensenyar d'altres”, sosté Celades. “Un Sir, amb això t'ho dic tot. Llàstima que no ho hagi pogut veure. N'estaria orgullós”, diu Stoichkov.

“Perdoni míster, però Bobby és vostè. Jo em dic Bryan”

Robert William Robson va néixer a Sacriston, Anglaterra, el 1933, i hi va morir al juliol de 2009. Va jugar al Fulham, al West Bromwich i al Canadá, durant 17 anys, però si es va fer famós va ser per fer guanyar l'Ipswich, que va entrenar entre 1969 i 1982, com a campió de la Copa de la UEFA la temporada 1980-81. Va guanyar dues Lligues a Holanda amb el PSV i dues a Portugal amb l'Sporting abans de fitxar per al Barcelona, on se li recorda per les seves llargues sessions de vídeo —es va quedar adormit un matí durant la visualització d'un partit—; les seves xerrades als descansos, en els quals utilitzava gots i ampolles de coca-cola a terra per explicar el que havia passat tàcticament durant la primera part; i, bàsicament, la seva bondat i capacitat per equivocar-se en referir-se als jugadors. Com a Anglaterra. És cèlebre l'anècdota durant el Mundial d'Itàlia 90, quan va exercir de seleccionador anglès. Un matí es va creuar amb Bryan Robson i el va saludar: “Good morning, Bobby”, li va dir. “Perdoni míster, però Bobby és vostè. Jo em dic Bryan”, li va respondre el migcampista. El dia en què va debutar Gary Lineker el va enviar al camp amb el crit de “jugues Garthe”; es referia a Garthe Crooks, un jugador de raça negra. Robson, la vuitena persona nomenada cavaller per la seva majestat per honrar els seus serveis al futbol al Regne Unit, va deixar frases per a l'antologia, entre les quals es recorden les referides a Bellamy —“és l'única persona que conec capaç de discutir amb si mateixa”— a unes oliveres — “fixeu-vos, són d'abans de Crist, han de tenir almenys 200 anys”— referint-se a un equip rival —“no els menyspreem; eren molt millors del que ens pensàvem”— o sobre Maradona, a qui va patir a Mèxic 96: “Hauria guanyat el Mundial amb l'Arsenal”. Però sobretot, un home de paraula. La festa de celebració pel títol de la Copa del Barça va començar amb retard; havia promès una entrevista a l'enviat especial de l'Scottish Daily News. I va complir.